Los pensionistas pobres

abril 17th, 2018

Si es verdad, como dijo Einstein, que el futuro llega demasiado pronto ya deberían estar aplicando algunas medidas para asegurar las pensiones de los actuales cotizantes. Las matemáticas y la demografía no engañan y ya han demostrado que el sistema actual es insostenible.

Uno de los motivos de por qué no se avanza en un acuerdo para el futuro es por la actitud política ante las protestas de los pensionistas. Los altavoces del PP las consideran politizadas y en el fondo creen que no les ha de perjudicar tanto electoralmente como algunos apuntan. Parecen concluir que solo se manifiestan los pensionistas de izquierdas.

Pero creo que la razón principal para no sentarse para renovar el Pacto de Toledo es porque la mayoría de propuestas pueden hacer más pobres a muchos pensionistas actuales y próximos. Y eso sí que calaría hondo en las urnas. Cuando Rajoy anima a suscribir planes privados de pensiones, pero no aplica mejoras fiscales para ello ni otras medidas, debería tener en cuenta que un gran número de ciudadanos, cuyos sueldos han perdido un 10% de poder adquisitivo en siete años, no pueden permitírselo. Si no llegan a final de mes cómo van a suscribir un plan de pensiones privado.

También se podría reducir la cuantía de las pensiones aplicando como corrector los datos de esperanza de vida. Es curioso que se ha eliminado la aplicación automática del IPC porque es al alza y se piense en medidas que sirvan para bajar el importe de las pensiones. Y además el Banco de España ya apunta a los 70 años como edad de jubilación.

Los partidos de izquierda piden que se mejoren los salarios para incrementar la cotización y alimentar la caja de las pensiones, pero esta no es la tendencia de este simulacro de recuperación económica. Otra opción es atraer la inmigración contra la que muchos despotrican.

En definitiva, mareados en el debate sin que se otee una intención política clara de llegar a puerto.

 

Los nuevos Mr. Marshall

abril 8th, 2018

Existe una teoría económica local que argumenta la debilidad de nuestra economía. A pesar del incremento de la riqueza, se genera poco empleo. Este aparente contradicción plantea que hay 2.107 cotizantes de la Seguridad Social menos que al inicio de la gran crisis (2008). Si fuéramos una isla independiente, los pensionistas podrían estar todavía más preocupados. Además sigue creciendo el número de jóvenes que buscan su futuro fuera de la Isla.

Hay otros movimientos que ayudan a fortalecer la economía y uno de ellos es el interés que la Isla despierta entre inversores y millonarios, lo que se concreta en la compra de fincas y propiedades. Eso se suma a la iniciativa local de abrir hoteles de interior, otra dinámica positiva, pese a los agoreros habituales que ven una burbuja a punto de estallar.

Hace unas décadas muchos catalanes se dedicaron a comprar casas, a menudo abandonadas, en el casco antiguo de Ciutadella. Calles como Sant Sebastià, Ses Andrones, Sant Miquel o Santa Clara se recuperaron de la decadencia gracias a este proceso. Ahora, en Maó, con otros protagonistas, también empresarios menorquines, se da un proceso en la misma línea en la calle única de Isabel II, Sant Fernando, Anuncivay, Sant Roc, por poner algunos ejemplos.

Hay grandes casas en todas las poblaciones de la Isla, esenciales en el paisaje urbano, que llevan años cerradas y que padecen un deterioro inexorable. Un proceso al que nadie da importancia porque se trata de propiedades privadas pero que tiene una incidencia evidente en la imagen y la calidad de los centros históricos.

Por otra parte, la compra de fincas rústicas se produce en un momento de abandono de muchas de ellas. Es verdad que este movimiento representa un cambio muy importante en la estructura de la propiedad rural, pero sus efectos tampoco deberían ser muy distintos a la concentración histórica del pasado.

Bienvenidos sean los inversores si ayudan a que no se pierda aquello de lo que presumimos.

 

Expresión de libertad

abril 5th, 2018

No son buenos tiempos para la libertad en general y para la libertad de expresión en particular. En lugar de defender el derecho estamos centrados en remarcar los límites y en condenar a quienes los superan. La última semana ha sido prolija en ejemplos. La legislación sobre la protección de datos ya levantó el primer muro. La interpretación sobre el delito de odio también permite condenar por ejercer el derecho a expresarse. En muchos casos el revuelo mediático y el argumentario político elevan una gamberrada, una expresión excesiva, amenazadora o irreverente, que seguramente merece una sanción, a un caso de interés general y a condenas demasiado duras.

Es curioso comprobar como la necesidad de preservar algunos derechos como la salud, la seguridad del tráfico, la intimidad, el honor, la igualdad de sexos, ha generado la aprobación de normas represivas, que limitan la libertad de los vecinos de esta sociedad cada día más compleja. Y al amparo de los agravios surgen las ideologías radicales que dicen defender la democracia ante los abusos, cuando en realidad se encontrarían más cómodas en un totalitarismo «de los nuestros». Ya casi nadie cree que la libertad de expresión consiste no tanto en decir lo que uno quiera sino en respetar las opiniones que no compartimos.

En materia de expresión, las redes se llenan de noticias falsas, insultos, acusaciones anónimas, que si fueran consideradas al pie de la letra saturarían los juzgados. Muchas veces quienes se enfurecen por estas opiniones después vociferan las contrarias.

Los políticos ya no generan la energía que transforma la sociedad, sino que acomodan su discurso a las corrientes para exhibir una luz más brillante en su cartel electoral. Por eso es el turno de los ciudadanos. Si no somos capaces de actuar como demócratas no culpemos al sistema de sus errores y miserias. Un poco más de generosidad y menos radicalismo.

 

Poca sensibilitat

abril 5th, 2018

Aquelles persones que cuiden discapacitats molt greus són autèntics herois. La seva vida queda condicionada per l’estimació per aquella persona que els necessita permanentment. Per sort, poden descansar unes hores quan és atès a un centre de dia i reben alguna ajuda econòmica. Es mereixen ser ben tractades per la societat i per les administracions.

No basta que la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació del Govern destini més recursos econòmics a la dependència, si després no té la més mínima sensibilitat per donar resposta a famílies que cuiden d’una persona amb una gran discapacitat física o mental. És el que ha passat amb la retirada de l’ajuda per cures de 258 euros a famílies en aquesta situació amb l’argument que no poden rebre aquests doblers si ja es beneficien d’un centre de dia.

La poca sensibilitat dels responsables de la Conselleria es demostra perquè el mes d’octubre deixen de pagar l’ajuda sense dir res, no contesten dues cartes que els hi remet Asinpros, i esperen a després de Reis -quin regal!- per informar per carta a cada família que no cobraran més aquesta ajuda.

La poca sensibilitat és evident quan no analitzen la situació de les famílies sinó que només es preocupen d’aplicar la norma. Alguns faria 10 anys que cobraven aquesta ajuda. El que sembla que haurien de fer uns polítics amb un mínim de sensibilitat seria trobar una sortida, demostrant que comprenen quina és la situació que viu una famíllia amb un membre amb una gran discapacitat. Seran capaços d’acceptar que aquestes famílies deixin d’anar al centre de dia mitja jornada per no perdre els doblers? Amb totes les conseqüències que aquesta decisió representa pels familiars i pels discapacitats.

La sensibilitat no s’exigeix a cap article de la llei. I fins i tot és comprensible que un funcionari hagi de vetllar pel compliment de les normes. Però els polítics han de comprende les situacions i trobar respostes. Si es llenega tantes vegades al final haurem de dubtar del valor de les paraules.

 

Carreteras y talayots

abril 5th, 2018

Que seis entidades, entre ellas el Institut Menorquí d’Estudis, pidan que se revise ahora la obra del puente ya construido de Rafal Rubí en la carretera general no deja de ser sorprendente. Como afecta la reforma al yacimiento ya fue objeto de un informe de Patrimonio que resultó favorable al proyecto. ¿Por qué ahora es necesario replantearlo? Quizás el Consell ha recibido el consejo técnico de que sería conveniente eliminar este puente para no tener problemas en la candidatura de Menorca Talayótica como Patrimonio de la Humanidad. Que la petición provenga de seis entidades solventes es una forma de facilitar una medida, la demolición del puente, sin duda polémica, por su coste económico y por el retraso en las obras de reforma de la carretera, que siguen ofreciendo una imagen lamentable para muchos visitantes, durante demasiado tiempo. La protección del paisaje también se consigue reduciendo la duración del impacto de las obras.

Si los trabajos de la «general» no afectan directamente al yacimiento y solo es una cuestión de paisaje, parece que la reforma, la naveta y la declaración de patrimonio deberían ser compatibles, como lo son en otros puntos de la geografía insular. De hecho, que el propietario de la finca tuviera previsto habilitar un aparcamiento para facilitar la visita al yacimiento de Rafal Rubí es una iniciativa positiva para la Menorca Talayótica. Que los conductores al pasar por esta zona puedan percibir la belleza del paisaje talayótico también es algo positivo, un excelente escaparate para despertar interés para lo que queremos conservar y dar valor.

Otra cosa es que el objetivo principal no sea la naveta sino el puente, su demolición, después del de La Argentina, porque quizás toda la campaña en contra de las rotondas soterradas, que consiguió una enorme implicación social, necesita alguna victoria más y algún puente menos.

 

En la fase de la humiliació

abril 5th, 2018

Els líders del procés independentista català estan pagant les conseqüències de les seves errades, especialment la de Puigdemont de finals d’octubre de no convocar eleccions i evitar el 155.

El procés ja no és el de la independència, que ha entrat en via morta tot i tenir majoria al nou Parlament, sinó el del mateix conflicte. Estem a la fase de la humiliació, que només pot servir per cronificar el problema però no per resoldre’l.

Quan Puigdemont tuiteja que «el pla Moncloa triomfa», és una constatació evident. El Govern, amb un suport unànime dels grans mitjans, s’ha fet fort i ha aconseguit decantar cap a la seva banda allò que en diuen la construcció del relat. Ha associat la imposició de la llei amb la defensa de la democràcia, mentre que l’acció dels independentistes és un «cop d’Estat». La justícia, sense pressuposar cap acció coordinada, aplicant la llei ratifica la línia de «la Moncloa». A vegades, com en el viatge de Puigdemont a Dinamarca, el jutge no actua per aixecar la suspensió de l’ordre internacional de detenció per evitar una possible estratègia de l’expresident per poder accedir a la presidència. És a dir, és una justícia preventiva alineada amb els objectius polítics.

Les tertúlies i les informacions de molts mitjans de comunicació no només ridiculitzen Puigdemont, sinó tot el que envolta un procés fracassat cap a la independència. Tant d’esforç ja no és necessari. És preocupant la uniformitat de les opinions i allà on abans hi havia debats polítics avui són veus corals a favor d’una mateixa causa.

Poc sembla importar la realitat que es viu a Catalunya expressada en les darreres eleccions. Certament, els partits independentistes tenen l’obligació urgent de trobar una sortida al bloqueig actual, que no hauria de ser la convocatòria de noves eleccions. Aquesta és la principal responsabilitat. S’ha de facilitar la sortida. I després s’hauria d’obrir un altre procés, diferent, des del respecte, amb propostes noves que permetin un acord i no una baralla.

 

Els pagesos també són patrimoni rural

abril 1st, 2018

La compra de finques rústiques en els darrers anys per part de milionaris i inversors estrangers i espanyols és un procés important que tindrà una incidència en el món rural de Menorca. El canvi que representa no ha de ser necessàriament negatiu. Molts dels nous propietaris posen en marxa projectes que d’entrada recuperen (a llocs abandonats) o donen més vida al camp. Els agroturismes són una oferta turística de qualitat. L’extensió de la vinya, en algun cas amb productors francesos de prestigi, i de l’olivera és una aposta alternativa per millorar la renda agrària.

Moltes de les finques sobre les quals fa uns anys hi planejaven projectes urbanitzadors ja estan en mans d’estrangers. Alparico n’és un bon exemple. Llocs de la noblesa o de grans famílies, amb nous hereus també tenen nous propietaris. Que només el rei de la sanitat privada a Espanya, Víctor Madera, hagi comprat sis llocs que representen l’1,5 % de la superfície de l’Illa és una dada significativa. Comprar un lloc a Menorca està de moda entre els «forasters» amb doblers.

Els menorquins hem idealitzat el camp, tal vegada perquè sempre hem tingut un cert sentit col·lectiu de la propietat rural. Sempre hi hem passejat, amb permís o sense dels propietaris. Un camp tancat amb clau no ens agradaria. Sort del Camí de Cavalls.

També trobam en el camp moltes de les tradicions i elements de la nostra cultura, les festes i la consciència de conservació de la natura i el paisatge. No ens agradaria que els canvis de propietat ens allunyin de les arrels.

Però si hi ha una cosa que s’ha de preservar del camp són els pagesos. Es poden revisar models de gestió com l’amitgeria però els nous senyors no haurien de prescindir dels pagesos, que saben cuidar el territori i el paisatge i que encara representen una estructura social rural que forma part de la nostra identitat i economia. Per a ells, el procés immobiliari hauria de ser una oportunitat i no una amenaça.

 

Lo que de verdad importa

marzo 28th, 2018

Si lo más importante es la salud, el objetivo prioritario ha de ser mejorar la sanidad. Eso no se hace con polémicas lingüísticas, que tienen claramente otro objetivo, sino aplicando medidas que ayuden de forma eficaz a tener una sanidad con mayores garantías.

Quizás este ejemplo pueda ser útil. El mejor cardiólogo del mundo, Valentín Fuster, explica que en los hospitales de Nueva York tenían un índice de mortalidad en la cirugía cardiaca superior a otros estados. La forma en que todos los hospitales neoyorquinos decidieron mejorar fue publicando la lista de mortalidad de cada centro y los nombres de los cirujanos que intervenían en las operaciones. A los que peores resultados obtenían se les despedía y los hospitales que no llegaban a un cierto nivel perdían la especialidad y de esta forma mejoró la calidad del servicio.

Cuando leí esta iniciativa me pareció muy radical. Todo el mundo puede equivocarse, también los «nuevos dioses humanos» que son los médicos. Sin embargo, creo que la sanidad no debería girar en torno a los intereses de los profesionales que trabajan en ella, sino que han de ser los pacientes, los enfermos el eje que mueve la rueda.

Los médicos y enfermeros se merecen sin duda los numerosos aplausos que publicamos en este periódico de menorquines agradecidos por el resultado de una actuación profesional en la que se jugaban su salud y quizás su vida. Esta felicitación sin duda es motivadora y también ayuda. Pero es trabajando sobre los errores como se puede avanzar. Alguien externo a la sanidad pública, un defensor del paciente con mayores funciones y conocimientos, debería estar encargado de investigar las quejas más graves para descubrir si ha existido negligencia. No basta un informe interno del director de un centro o un jefe de área.

No sé si el corporativismo es una muralla inaccesible. Pero sí tengo la sensación de que las denuncias más graves no se responden. Hasta que intervienen los jueces, los otros «dioses» del sistema.

 

La setmana ‘horribilis’ del Consell de Menorca

marzo 28th, 2018

La setmana de Sant Antoni no ha estat massa festiva per Susana Mora, com a presidenta del Consell. I no perquè el conferenciant de l’acte institucional, Jeroni Galmés fes treure els colors als polítics per la poca feina que han fet per la Reserva de la Biosfera en els seus 25 anys de vida, sinó per altres notícies gens positives per Menorca.

Aquestes han estat els titulars de portada d’«Es Diari». El Govern ha de tornar a Madrid els 7 milions que havien de servir per convertir s’Enclusa en el Centre d’Interpretació de la Reserva (diumenge). 3.500 famílies han de recórrer a la tarifa social per a poder pagar la factura elèctrica, fet que demostra la pobresa oculta que existeix (dilluns). El Govern vol que el Consell li torni 8 milions que li havia transferit de les famoses bestretes i anuncia que no li pagarà els 8,5 que li devia (dimarts). I el Consell prohibeix el lloguer turístic als nuclis urbans (dimecres), una decisió que arriba per la manca de consens entre els batles i que no sembla agradar a gairebé ningú.

Davant moltes d’aquestes notícies la resposta del Consell ha estat tímida, freda, com si la cosa no vagi amb la primera institució de Menorca. Crec que els gestors actuals pateixen massa el mal de les competències. Per una banda, la presidenta en reclama més i amb més doblers a la seva «amiga Francina» i per l’altra quan passen coses importants a Menorca sembla que els polítics d’aquí no se n’han de preocupar si no són competència del Consell. El cas del transport aeri és paradigmàtic. Totes les gestions les fa Marc Pons, menorquí d’Es Mercadal però conseller del Govern, no de Menorca. És una diferència evident amb la passada legislatura, quan Alejandre, sense competència, donava guerra.

L’empresari Sebastià Triay Fayas, premiat com a Protagonista de la Vida Menorquina, demanava públicament a Sant Antoni que il·lumini els polítics menorquins perquè encertin en les seves decisions. Un bon desig per una setmana un poc més tràgica del que és habitual.

 

Campanyes inútils

marzo 25th, 2018

Les reivindicacions per un tracte igualitari entre l’home i la dona estan més que justificades. A vegades, per la cultura i l’educació que hem rebut, no ens adonem que hi ha situacions de discriminació. Certament difícils de resoldre, per exemple en el cas de l’esport. Seria fantàstic que la lliga femenina de futbol despertàs el mateix interès que la de Messi i Ronaldo, però és un camí dur, llarg i difícil, com deia Zapatero respecte de la crisi econòmica.

Em sembla que la forma d’avançar no és amb més campanyes per fer més evidents les reivindicacions. Al final aquestes campanyes, com les de denúncia de la violència contra les dones, només serveixen per satisfer políticament a qui les organitza, els partits que es volen apropiar de la reivindicació abans que no ho facin els altres. Els resultats de les campanyes són pobres, gairebé inútils, estètiques i poc pràctiques, cares i només per l’autosatisfacció. En el cas de la violència contra les dones, per exemple, obrint els informatius de televisió amb la notícia d’un assassinat no s’aconsegueix cap resultat positiu. Les estadístiques ho demostren. En canvi, sí es poden protegir les dones en situació de risc amb uns millors serveis socials, un bon assessorament jurídic, un servei policial més eficaç, una justícia més ràpida.

Aquest comentari no és una crítica al feminisme. La mobilització és necessària. És una discrepància cap a l’excés estètic de tots aquells i aquelles que s’apunten a les campanyes sense fer una passa per anar més enllà. Els sindicats, per exemple, cada dia més arrelats al segle XIX, haurien de denunciar les situacions concretes de discriminació i lluitar per la millora del que realment interessa a moltes dones, la protecció de la maternitat, del seu lloc de feina i de la seva carrera professional.

Crec que ara ja no és l’hora de repetir que la dona ha de tenir els mateixos drets que l’home, una evidència sobre la qual ningú necessita ser convençut, sinó que és el moment de donar passes per assegurar els drets de les dones en una societat que té assumida la justícia de la igualtat.