Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Impuls extern de l’economia

martes, noviembre 21st, 2017

L’economia menorquina depèn cada vegada més de l’impuls extern. No només pel turisme, sinó també per la titularitat de molts projectes que s’estan posant en marxa. Sense menysprear les iniciatives locals en les noves tecnologies i en la producció agrària i vinícola, els grans projectes porten el nom de promotors externs. I la majoria estan lligats amb el territori i la ruralia. Molts porten llinatges francesos, proposen sembrar vinya i produir vi o productes agraris ecològics i rehabilitar les cases rurals per obrir agroturismes. També l’ús residencial dels bouers i edificacions complementàries forma part d’aquests projectes, per poder aconseguir la seva rendibilitat econòmica.

Des del Consell, l’equip de Govern ha modificat la Norma Territorial per la por als efectes d’aquesta «pressió» sobre el paisatge i el territori. Ha aixecat una mesura preventiva sense considerar els efectes sobre aquests projectes, ni sobre l’activitat al sector de la construcció ni la creació de llocs de feina. La preocupació dels promotors és evident. La presidenta del Consell i responsable d’Ordenació del Territori ja ha rebut alguns d’aquests promotors i ha vist els dubtes que tenen sobre la viabilitat de les seves inversions.

De les persones de fora que compren grans finques rurals de Menorca, enamorades del paisatge, n’hi ha de dos tipus: els que vénen només pel seu gaudi personal i les que porten a la maleta un projecte d’activitat econòmica. Els dos poden dur a terme unes obres de reforma d’efectes semblants, la diferència està en si l’ús és residencial o turístic, si és privat o si té una activitat econòmica.

Els projectes d’agroturismes amb vinya i bodega són una oportunitat per Menorca, per la seva economia i per millorar la qualitat del producte turístic, com ho han estat altres que ja estan en funcionament.

La resposta que el Consell doni als promotors dirà si aquest camí obert dur a algun lloc o és un carreró sense sortida.

 

Cadena de errores ¿o no?

miércoles, noviembre 8th, 2017

Me cuesta creer que unos (Puigdemont y los independentistas) y los otros (el Estado, Rajoy y los constitucionalistas) sean tan torpes. La cadena de errores es realmente sorprendente y sospechosa. Con episodios intermedios que obvío, se pueden enumerar algunos. Error 1: Puigdemont celebra un simulacro de referéndum sin garantías. Error 2: Rajoy permite una acción policial durante las votaciones con excesiva violencia. Error 3: Puigdemont no convoca las elecciones cuando tuvo la oportunidad de hacerlo y evitar así el 155 y la cárcel. Error 4: el fiscal general, nombrado por el Gobierno, aplica toda la mano dura posible y pide que la jueza los mande a todos a la cárcel. Error 5: Puigdemont se va a Bélgica.

Si pensamos que a los políticos inteligentes que nos gobiernan les interesa encontrar soluciones, ¿por qué lo que consiguen con sus actuaciones es empeorar la situación?

Si planteamos la cadencia de los hechos como una partida de cartas, con una lógica distinta al procés, quizás nos demos cuenta de que cada uno tiene un plan y actúa en consecuencia. Los independentistas quieren imponer sus tesis, no por la violencia, sino con el voto. Ya sabían que el referéndum no valdría y quizás ya tenían en sus planes la convocatoria de una elecciones que volverán a ser un plebiscito sobre la independencia y contra el Gobierno.

A Rajoy tampoco le salen mal sus planes. La corrupción ya ha pasado página e incluso los tribunales han cambiado el reparto de actores principales. Correa y Bárcenas ya entran sin cámaras. Además la dureza con los catalanes ya daba antes un impulso a la expectativa de voto y ahora más.

En conclusión: Rajoy y Puigdemont se aprovechan de su distanciamiento y no tienen la menor intención de enfriar, dialogar y pactar. Al menos hasta el 22-D. Y, mientras, dejan que la justicia les haga el trabajo sucio.

 

El voto (solo) balsámico

lunes, noviembre 6th, 2017

Puigdemont, principalmente, y Rajoy han elevado el conflicto catalán hasta un nivel dramático, excesivo. Convocar elecciones siempre ha sido la mejor opción para al menos aliviar lo que se ha convertido en el problema más grave desde la recuperación de la democracia. El president estaba a punto de acertar cuando anunció la convocatoria de elecciones, pero se equivocó al pedir, además de la no aplicación del 155, la liberación de los jordis. Por su parte, el presidente Rajoy ha yugulado el procés, pero no era necesario utilizar un cuchillo tan grande, hubiera bastado aplicar las «medidas necesarias» para convocar elecciones, la única medicina realmente imprescindible. No sé si por la exigencia de mano dura que le ha llegado de múltiples foros y fundaciones, Rajoy ha renunciado al ritmo lento como estrategia de solución de los problemas.

Desde el simulacro de referéndum del 1-O, Puigdemont ha mostrado al menos dos momentos (la suspensión de la declaración de independencia y el intento de convocatoria electoral) de «paso atrás», de voluntad de diálogo que el Gobierno no ha aprovechado. Rajoy ha tenido el acierto de incluir entre las medidas la convocatoria electoral del 21-D, pero lo ha acompañado de una serie de medidas que van a tener consecuencias y que pueden complicar y no poco los 54 días que quedan para votar.

De lo que está por ver ahora es cómo se harán cumplir todas las medidas anunciadas. El control económico ya se estaba produciendo. El control de todas las consellerias por parte de los ministerios no se hace en dos tardes. ¿Se conseguirá sin conflicto? Es poco probable.

Parece que el Gobierno pasa ahora el testigo a los jueces y a la policía. Y posiblemente el poder implacable del Estado consiga imponer el cumplimiento de la ley.

El 21-D será la hora de los ciudadanos. Después, volverá a ser la hora de la política. A ver si esta vez quienes la ejercen cumplen con su obligación.

 

Esclavos de las pasiones

martes, octubre 31st, 2017

A William Shakespeare no le gustaba que un hombre fuera esclavo de sus pasiones, cuando toda su obra y quizás su vida no se entenderían sin la pasión de sus actos y de sus letras. Debe ser cierto que la pasión es imprescindible para que surja el genio, como lo es que el apasionamiento a veces impide la reflexión, lleva al conflicto y a sus consecuencias. Eso lo vemos todos los días.

Pero si a uno le queda algo de sensibilidad y de inocencia, no puede evitar apasionarse por algunas de las cosas que vivimos o que vemos. Creo que este estado es el que definiría a José Luis Terrón Ponce, fallecido hace unos días. No sé cómo fue de militar, un poco rebelde, seguramente, pero como historiador y escritor, como pensador crítico, como hombre vivo estaba imbuido por la pasión. Se le notaba cuando viajaba a su siglo XVIII o cuando describía el argumento de una novela de amor inédita ambientada en el castillo de San Felipe.

Yo no conocía en profundidad a Terrón Ponce, pero sí me impresionaron los artículos que publicó en este diario sobre su enfermedad, el cáncer que ha podido con él. La capacidad de poner el corazón sobre la mano y exigir a la mente que lo analice es un don que pocos tienen y explicarlo a la gente es un acto de valentía que merece un agradecimiento.

No parecía menorquín, a pesar de haber nacido en la calle Sant Jordi de Maó. No parecía militar por su facilidad para emocionarse. No parecía historiador porque no podía evitar tomar partido, comprometerse. No sé cómo pudo afectarle que a los cinco años perdiera a su padre, pero sí sé de la hermosa carta que le escribió y que también nos permitió leer.

Quizás las pasiones nos hacen sufrir, pero sin personas apasionadas la vida sería más pausada y más gris.

La batalla està perduda

martes, octubre 31st, 2017

Després que Puigdemont assumís una declaració d’independència per suspendre-la nou segons després, sense cap votació al Parlament; després que més de 500 empreses catalanes hagin traslladat la seva seu fora del Principat; després que la simpatia pel moviment sobiranista que van provocar les imatges de l’1-O s’hagi amortitzat; després de la manca de suport internacional; després del suport del PSOE al Govern per l’aplicació de l’article 155, es pot concloure que aquesta batalla l’han perduda els independentistes.

Seguint amb la metàfora bèl·lica, no vol dir que s’hagi acabat la guerra. El Govern de l’Estat no pot menysprear les idees d’un nombre molt important de catalans i molt menys humiliar-los després de la derrota. Si abans de demà a les 10 del matí, el Govern de la Generalitat no veu que la via de l’acord i la negociació s’obre, pot arribar a la conclusió que la millor opció és contestar a Rajoy que sí ha declarat la independència i que segueix per aquesta via, passi el que passi.

Després de tot el que s’ha viscut, la Generalitat també ha d’haver arribat a la conclusió que abans de res s’ha de construir la legalitat i per fer-ho s’ha de negociar i arribar a pactes. Sense una llei que empari qualsevol intenció no hi ha possibilitats d’un canvi pacífic.

Encara està per veure la capacitat dels polítics per poder obrir un nou «procés», que defineixi una nova estructura política de l’Estat. De moment, segons les enquestes, les posicions no poden estar més separades entre els centralistes i els sobiranistes. Però aquesta és la feina dels polítics, negociar per donar resposta a les noves necessitats i demandes de la gent. Més que imposar la voluntat de les majories, l’objectiu hauria de ser integrar les minories i això no es fa per la força.

 

Cruces peligrosos

viernes, octubre 13th, 2017

Las colisiones son mucho más probables en los cruces que en las rectas. No es una metáfora sobre Catalunya, sino un aspecto de uno de los dos grandes temas de la actualidad local de las últimas décadas: la carretera (parece que solo existe una). El otro tema imposible de archivar es el transporte aéreo.

Es verdad que la carretera dejó atrás la polémica por las rotondas soterradas. Ya se sabe que la derecha no tiene ni de lejos la capacidad de movilización de la izquierda. La reforma avanza con lentitud y quedan temas pendientes, la rotonda de la Argentina, que no se resuelven. Todo ello forma parte del debate político, de la capacidad de gestión del Consell, y de la labor de los técnicos.

Que la Dirección General de Tráfico no señale puntos negros en la carretera general de la Isla puede servir a veces de excusa política para no actuar donde hace falta. Y hay dos cruces que son especialmente peligrosos. El que precisa de una actuación urgente desde hace años es el giro a la izquierda para acceder a la carretera de Torre-solí, cuando se circula en dirección a Ciutadella. Allí se han producido varios accidentes este año. El último el jueves, con cuatro vehículos implicados. Un giro a la izquierda después de una curva es necesariamente peligroso. Lo saben los agentes de Tráfico, los conductores profesionales y lo debería tener en cuenta el Consell. El otro giro a la izquierda con características similares es el de Alcaidús.

El cruce de Torre-solí forma parte de la última fase de la reforma de la carretera. En 2018 se convocará el concurso para redactar el proyecto. Por tanto, la mejora de este punto tardará.

Quizás sería conveniente que el Consell se plantee qué actuaciones puede llevar a cabo para mejorar la seguridad de la carretera mientras el lento proceso administrativo avanza paso a paso.

 

 

De què han de parlar demà?

jueves, octubre 5th, 2017

Ningú no sap què passarà avui a Catalunya. Jo esper que en una inevitable jornada tensa no hi hagi gaires incidents. Crec que hi haurà llocs on es votarà i d’altres on no es podrà votar i els vots que es recomptin seran insuficients per a donar un valor mínim a un resultat clarament favorable a la independència. El referèndum quedarà en una intenció i al final en una mostra de la greu situació del conflicte de Catalunya amb l’Estat.

La qüestió principal és si avui serà una passa més en l’escalada de l’enfrontament, que obligui als poders de l’Estat a actuar reprimint la revolta amb la detenció dels seus dirigents, o pot ser el moment d’un canvi de direcció per acabar amb la incertesa dels esdeveniments.

Vull pensar que hi ha gent de les dues bandes que està treballant per trobar una sortida, una via alternativa que permeti un acord. I que demà hi haurà actituds noves, sense herois ni víctimes, amb la disposició a la renúncia per cada una de les bandes.

La crisi catalana posa el país davant d’un canvi inevitable i si els polítics són prou hàbils pot ser una oportunitat per encaminar les reformes que fa anys que estan pendents. És evident que el canvi pot arribar també amb la derrota absoluta del contrari, però el drama que s’ha d’escriure per aconseguir-ho fa que no sigui una opció vàlida.

Si s’ha de posar en marxa una nova estructura política d’un Estat que a la Constitució va optar per un sistema descentralitzat és el moment de donar una passa definitiva cap endavant i tornar les relacions a l’àmbit de la política.

És cert que la història no premia l’equidistància. I que davant la injustícia un ha de prendre partit. Però en el conflicte català no és un problema de justícia, sinó el resultat de la incapacitat política de cercar solucions en lloc de crear problemes. Demà, idò, haurien de sortir els polítics responsables capaços de recuperar la convivència.

 

Com es rehabilita un català delinqüent?

miércoles, septiembre 27th, 2017

La política per resoldre el problema social de la delinqüència es divideix en tres etapes: la prevenció, la repressió i la rehabilitació. Si apliquem aquest procés al procés de Catalunya pot semblar que les etapes no tenen res a veure una amb l’altra, però el més cec veu clar que no pot ser així.

Ara estem a la fase repressiva. Qui incompleix la llei delinqueix. Per aquest motiu, els jutges, que l’única feina que tenen és aplicar la llei sense mirar endavant ni endarrere, ordenen la intervenció de la policia. La fase repressiva sempre és la més espectacular, la que més pàgines omple dels diaris. És el moment de l’acció, tot i que a Catalunya de moment no s’han produït actes de violència. Però es pot delinquir sense agredir. Rajoy i Puigdemont no intervenen directament a la fase repressiva. Però hem de preguntar: tenen cap responsabilitat?

La prevenció d’aquesta delinqüència a Catalunya ha estat un autèntic fracàs. A la vista està. Rajoy s’ha dedicat a guanyar vots posant els catalans nacionalistes (abans de la seva transformació en independentistes) en el centre de la diana, i Mas i Puigdemont han aplicat pas a pas l’estratègia del martiri, el paper de víctimes injustes, l’essència de totes les revolucions.

És molt probable que el simulacre de referèndum de l’1-O no tengui conseqüències jurídiques, però és evident que en tindrà de polítiques i socials. Quants col·laboradors del «delicte» mereixeran l’acció de la justícia per la seva acció sediciosa contra la nació espanyola? Però encara més important, com pensa complir l’Estat amb la seva obligació de rehabilitat els centenars de milers de «delinqüents»? Quina teràpia pensa aplicar? (M’estim més no fer gaire broma).

Abans, ara i després només hi ha una acció possible: la política responsable. La que no s’ha fet fins ara. La que hauria de deixar els radicals en minoria.

 

Primero las ideas, después los hechos

martes, septiembre 19th, 2017

Debería ser al revés. Primero analizar los hechos, para que las cosas que nos pasan nos puedan hacer cambiar o confirmar nuestras opiniones. Pero hoy, desde los intereses ideológicos y de las posiciones previas que cada partido, medio de comunicación, colectivo y persona haya adoptado se aceptan o se rechazan los hechos. Y así se continúan desgastando las grandes palabras de libertad de expresión y democracia, valores que ya no significan lo mismo que en la Transición, porque la inocencia de la libertad se ha transformado en el sectarismo de una parte de la sociedad y sus representantes.

La última semana ha sido prolija en ejemplos de todo ello. Con el 11 de septiembre y el referéndum catalán muchos medios se han lanzado a la trinchera, han renunciado a los principios que deben inspirar esta profesión maltratada y han apostado por defender las ideas despreciando los hechos. Es decir, en mi opinión, se han sumado al sectarismo de los partidos, cada día más incapaces de dialogar y, por tanto, de ejercer la política. Los demagogos que despotrican del «buenismo» y de cualquier intento de gestionar para pactar son los que se han sentado en la butaca de la radicalidad para disfrutar del circo.

La fortaleza de carácter no se encuentra en la dureza estética de las posiciones inflexibles. Aunque cada vez puedan ser más los que las aplauden. Los ciudadanos deberíamos volver a apreciar la capacidad del político dialogante, que busca el acuerdo, que cede en beneficio del bien común y que antepone los intereses generales a los personales o de partido. No es tan difícil imaginar que con voluntad de acuerdo se mitiga el conflicto. Ese esfuerzo merecería ser recompensado.

También en la política local se copian los modelos. Los valores que se pierden no son aquellos de los que tanto se hablan, sino los que no se practican.

 

Contra els catalans es viu millor

martes, septiembre 12th, 2017

Forçar la independència amb un procés il·legal és una irresponsabilitat. No s’hauria d’haver arribat a aquest punt d’enfrontament, que situa el «problema català» en un nou estadi, encara que reversible, d’unes conseqüències difícils de pronosticar, però segurament molt greus.

Ja ho són de preocupants algunes reflexions de comentaristes i editorials de premsa. Alguns diuen que ara és l’hora de prendre mesures contundents i deixar «la política» per a després. D’altres volen que els catalans demanin perdó de genolls a cada cap de cantó. I n’hi ha que defensaven l’estratègia de no fer víctimes entre els catalans, per no donar arguments a l’enemic, i ara són partidaris de l’acció immediata. Em fa pensar en el «todos a la cárcel».

Crec que existeix una posició de comoditat entre alguns que, legítimament, es posicionen en contra de la independència de Catalunya. Contra els catalans es viu, políticament, millor. El PP se n’ha beneficiat d’aquesta estratègia. Un exemple és com ara es critica que al Congrés es celebri una sessió dedicada a la corrupció quan, diuen, s’ha d’estar centrat (exclusivament?) en el problema català. La mà dura contra els catalans dóna vots, la mà estesa en resta.

L’hora de fer política no ha passat. Perquè si hagués passat, de qui seria l’hora? Dels fiscals?, de la policia?, de l’exèrcit?

La irresponsabilitat de Puigdemont i companyia és haver dut massa enfora la protesta pel tracte que rep Catalunya dels poders de l’Estat. Ha pensat que el desgast del procés li pot fer perdre el referèndum? A veure si al final, espera realment que no se celebri. La irresponsabilitat de Rajoy és no haver fet política sobre el tema català. Deixant fer ha aconseguit sumar suports a la defensa de l’Estat, un mèrit que no crec que formi part de la solució. Entenc que defensar la democràcia significa una altra cosa.