Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Primero las ideas, después los hechos

Martes, Septiembre 19th, 2017

Debería ser al revés. Primero analizar los hechos, para que las cosas que nos pasan nos puedan hacer cambiar o confirmar nuestras opiniones. Pero hoy, desde los intereses ideológicos y de las posiciones previas que cada partido, medio de comunicación, colectivo y persona haya adoptado se aceptan o se rechazan los hechos. Y así se continúan desgastando las grandes palabras de libertad de expresión y democracia, valores que ya no significan lo mismo que en la Transición, porque la inocencia de la libertad se ha transformado en el sectarismo de una parte de la sociedad y sus representantes.

La última semana ha sido prolija en ejemplos de todo ello. Con el 11 de septiembre y el referéndum catalán muchos medios se han lanzado a la trinchera, han renunciado a los principios que deben inspirar esta profesión maltratada y han apostado por defender las ideas despreciando los hechos. Es decir, en mi opinión, se han sumado al sectarismo de los partidos, cada día más incapaces de dialogar y, por tanto, de ejercer la política. Los demagogos que despotrican del «buenismo» y de cualquier intento de gestionar para pactar son los que se han sentado en la butaca de la radicalidad para disfrutar del circo.

La fortaleza de carácter no se encuentra en la dureza estética de las posiciones inflexibles. Aunque cada vez puedan ser más los que las aplauden. Los ciudadanos deberíamos volver a apreciar la capacidad del político dialogante, que busca el acuerdo, que cede en beneficio del bien común y que antepone los intereses generales a los personales o de partido. No es tan difícil imaginar que con voluntad de acuerdo se mitiga el conflicto. Ese esfuerzo merecería ser recompensado.

También en la política local se copian los modelos. Los valores que se pierden no son aquellos de los que tanto se hablan, sino los que no se practican.

 

Contra els catalans es viu millor

Martes, Septiembre 12th, 2017

Forçar la independència amb un procés il·legal és una irresponsabilitat. No s’hauria d’haver arribat a aquest punt d’enfrontament, que situa el «problema català» en un nou estadi, encara que reversible, d’unes conseqüències difícils de pronosticar, però segurament molt greus.

Ja ho són de preocupants algunes reflexions de comentaristes i editorials de premsa. Alguns diuen que ara és l’hora de prendre mesures contundents i deixar «la política» per a després. D’altres volen que els catalans demanin perdó de genolls a cada cap de cantó. I n’hi ha que defensaven l’estratègia de no fer víctimes entre els catalans, per no donar arguments a l’enemic, i ara són partidaris de l’acció immediata. Em fa pensar en el «todos a la cárcel».

Crec que existeix una posició de comoditat entre alguns que, legítimament, es posicionen en contra de la independència de Catalunya. Contra els catalans es viu, políticament, millor. El PP se n’ha beneficiat d’aquesta estratègia. Un exemple és com ara es critica que al Congrés es celebri una sessió dedicada a la corrupció quan, diuen, s’ha d’estar centrat (exclusivament?) en el problema català. La mà dura contra els catalans dóna vots, la mà estesa en resta.

L’hora de fer política no ha passat. Perquè si hagués passat, de qui seria l’hora? Dels fiscals?, de la policia?, de l’exèrcit?

La irresponsabilitat de Puigdemont i companyia és haver dut massa enfora la protesta pel tracte que rep Catalunya dels poders de l’Estat. Ha pensat que el desgast del procés li pot fer perdre el referèndum? A veure si al final, espera realment que no se celebri. La irresponsabilitat de Rajoy és no haver fet política sobre el tema català. Deixant fer ha aconseguit sumar suports a la defensa de l’Estat, un mèrit que no crec que formi part de la solució. Entenc que defensar la democràcia significa una altra cosa.

 

Llegada a la francesa

Lunes, Septiembre 11th, 2017

Hace solo cuatro años visitaron Menorca alrededor de 4.000 franceses. El año pasado lo hicieron casi 70.000 y este año el ritmo de crecimiento es considerable (solo en julio fue del 65%). ¿Qué explica la apertura de este nuevo mercado? Las acciones de promoción del Consell se han intensificado, aunque los resultados no suelen ser tan inmediatos. Creo que la promoción se ha multiplicado cuando se han dado cuenta de la tendencia. La conexión directa con siete aeropuertos franceses es fundamental. Solo se puede llegar si hay «calzada romana». Algunos franceses ya conocían Menorca, los que venían en yate, por tanto el destino estaba revestido de un cierto «glamour». Otros que visitaban Mallorca han descubierto los valores de la isla vecina. Yo creo que la apuesta de algunos empresarios franceses por Menorca ha sido fundamental. Que Marcel Laurent tenga más proyectos de hoteles de interior después de Can Faustino; que Jean Moueix y Cyril Pallard quieran sembrar viña en Torralba; que Dimitri Sturdza no se desanime y pretenda impulsar Mongofra con proyectos de turismo de calidad y de medio ambiente; que los propietarios de Domaine de Fontanille quieran construir dos hoteles en Torre Vella y Santa Ponsa, entre otras iniciativas no son el resultado de una casualidad. Sin duda, Francia ha descubierto el atractivo de Menorca, y no solo para disfrutarla en verano, sino para invertir en la Isla o adquirir fincas rurales con paisaje, tranquilidad y seguridad.

Por eso no es extraño que la demanda que se ha generado en el mercado francés, como se descubre en la publicidad en la revista de propiedades de lujo de «Le Figaro», incentive un movimiento especulativo. Algunas fincas se están ofreciendo por casi diez veces más del precio de compra. En algunas ocasiones con proyecto hotelero y permisos incluidos. Es difícil valorar si esta actividad de compra venta tendrá consecuencias más allá del negocio de sus promotores y si afectará a un mercado creciente como es el francés.

Los franceses llegaron a la francesa, casi sin que nadie se enterara. Y, en principio parece que no se van a despedir de la misma forma.

 

Jubilados útiles

Domingo, Agosto 27th, 2017

La jubilación se mide casi exclusivamente con criterios económicos. Se da por supuesto que es un motivo de júbilo. Además el jubilado deja de generar ingresos para el Estado y empieza a cobrar una prestación. Se convierte en una persona inútil, una carga, y en muchos casos pasa del estrés a la depresión. Y eso a los 65 años. Increíble.

Hay ex empleados de banca o trabajadores de TVE que se jubilaron a los 50 y pocos. Un chollo. Y entonces reorientaron su vida, con más o menos éxito. A nuestra profesión le dedicamos quizás una tercera parte de nuestra vida activa. Y en muchos casos, al llegar a los 65 se impone una jubilación cuando la persona, el profesional, sigue siendo productivo, creativo, útil. No está para jubilarse, por mucho que una ley lo imponga. En los médicos es significativo. La experiencia de un médico de 65 tiene más valor (en general) que la ilusión de varios MIR con sistemas de diagnóstico que anestesian el ojo clínico. Si la jubilación se mide solo por sus costes económicos significa que se respeta muy poco a las personas.

A los que llegan a los 65 se les debería preguntar qué quieren hacer. Invitarles a continuar si son profesionales capaces o informarles de posibles actividades de voluntariado, que deberían ampliar su abanico. Un profesor de historia debería poder optar entre continuar en su puesto, seguir en el centro educativo con otro tipo de actividades para mejorar el sistema, o una actividad de voluntario como, por ejemplo, guía de museo.

No se puede ordenar la jubilación sin analizar todos los números. Pero no es conveniente decidir el futuro de las personas en función solo de criterios económicos. No todo gira alrededor del dinero. Algunas de las cosas que hacen más felices a las personas, dicen algunos expertos, son sentirse realizado en su profesión, sentirse útil y ver que aporta algo a la sociedad. ¿Por qué hay que jubilar esos valores cuando el sistema empuja hacia el retiro?

 

 

Dolor i espectacle

Martes, Agosto 22nd, 2017

Hi ha dies que succeïxen notícies importants i t’agrada estar a la redacció i exercir la professió periodistica. Hi ha dies que no és així. El dolor per l’atemptat de les Rambles supera l’interès professional, però saps que, igual que els policies, els metges, els governants, els periodistes també tenim una tasca a complir.

Les xarxes han distribuït vídeos amb imatges molt dures, excessives, que no he vist. Per altra banda, hi ha lectors que han criticat la publicació d’una foto a portada en què es veuen (en una imatge distorsionada) algunes de les víctimes de l’atemptat terrorista. Aquesta és la imatge que han publicat la majoria de diaris. Reflecteix les conseqüències de la barbàrie. Crec que és un testimoni necessari de la importància del que ha passat. No hi ha morbositat en la seva difusió. Ni manca de respecte cap a les víctimes. És la realitat que ens colpeja, una realitat terrible, davant la que no podem tancar els ulls.

La imatge d’Aylan sense vida a una platja turca es va convertir en un símbol i la seva difusió internacional va aconseguir, durant un temps almenys, invertir la tendència en contra d’acollir més refugiats. La fotografia era necessària. No es podia deixar de publicar.

Les imatges de fiets que moren de fam o per causa de les guerres a l’Àfrica també són molt dures, terribles, però segurament necessàries per despertar la nostra sensibilitat i per estar informats del que passa. Aplicar criteris per diferenciar les víctimes és un terreny llenegadís.

Estic d’acord que no hem d’afegir més dolor del necessari. Però aquest dolor està en el fet, en les conseqüències d’un acte terrorista i criminal, que ha de poder ser explicat i conegut. Sense buscar el morbo ni manipular la realitat amb interpretacions interessades.

 

Més iniciativa

Domingo, Agosto 6th, 2017

L’administració és lenta. No cal discutir-ho massa. Uns diran que és per garantir que les coses es fan bé, amb tots els informes necessaris, per estar segurs i tranquils. D’altres creuen que s’ha engreixat el monstre de l’administració i se li ha de donar menjar i per aquest motiu es fan cada dia més lleis, decrets, normes, reglaments, informes… La figura del polític hauria de servir per alleugerar les rutes administratives, buscar l’eficàcia sense incomplir la llei. Però sovint els mateixos polítics es deixen endur per les dinàmiques administratives. És la transformació del polític en buròcrata, que té com a missió principal justificar la parsimònia.

Tota aquesta introducció vol arribar a centrar l’interès en el caos en els accessos a les platges verges del sud de Ciutadella. Si avui el que es ven en el sector turístic són experiències, la visita a aquesta zona preciosa serà per a molts visitants un mal record.

El Consell ha tingut poca iniciativa, no sé si de forma intencionada. Tal vegada amb el tancament dels dos aparcaments, el privat de Macarella i el terreny llogat per l’anterior equip de govern a Cala en Turqueta, es volia treure pressió sobre aquesta àrea natural, però el resultat ha estat tot el contrari. Camins plens de cotxes, aparcaments a qualsevol lloc, problemes greus de trànsit, tensió amb els informadors. Fa moltes setmanes que el Consell sap perfectament què està passant i ha tardat fins al 24 de juliol per sol·licitar permís a Trànsit per tornar a fer els controls a la cruïlla de Sant Joan de Missa. Una mesura senzilla que pal·liarà una part dels problemes. Les anàlisis sobre l’incivisme dels turistes no justifiquen la passivitat dels responsables polítics, que entre les seves principals funcions hi ha d’haver la de tindre iniciativa per a resoldre els problemes, els urgents i els importants.

Seguros pero no tontos

Martes, Agosto 1st, 2017

A más miedo, más medidas de seguridad. Y alrededor de eso, crece una actividad económica que hace unos años era casi inexistente. La seguridad privada para cargos públicos amenazados por ETA ha ido a menos, por suerte, pero la «demanda» del sector se ha disparado con la yihad hasta límites increíbles. La aplicación de medidas alcanza hasta un rincón del Mediterráneo tan pacífico como Menorca. Tendríamos que alegrarnos por ello, pero la verdad es que es un engorro sufrir los efectos de los protocolos cuando nunca se ha localizado aquí por estos medios a un posible terrorista o en ciernes de convertirse. Lo que sí pasó hace unos años es que una jubilada inglesa se olvidó en su bolso un hacha y pasó por el Aeropuerto como si tal cosa y al llegar a su chalet y buscar las llaves se encontró con un arma de ese calibre.

En el Aeropuerto cada día te obligan a sufrir más incomodidades hasta el punto de revisar a los bebés con sistemas de detección de sustancias sospechosas. Pero es en el transporte marítimo donde se aplican protocolos que resultan inútiles. Hace unos años funcionaba un arco de seguridad en el embarque de Menorca, pero el de la Terminal Portuaria de Barcelona estuvo años averiado, de tal forma que se controlaba a los menorquines que salían pero no a los catalanes que llegaban. Hoy esta situación sería políticamente «injustificable».

Ahora, por ejemplo, entre Ciutadella y Alcúdia no permiten que los acompañantes, incluso con bebés o personas mayores, accedan en coche al barco para que pasen el control. «Solo el conductor» dice el agente de Ports o el Guardia Civil. En Ciutadella te dan permiso. En Alcúdia no. Allí un agente solo no puede registrar los coches. Lo tiene prohibido si no hay un compañero. Es decir se revisa al bebé o al abuelo y no se mira si en un maletero se esconde una bomba o un hacha. Hay que reivindicar la comodidad perdida.

 

La sal de les obres inútils

Lunes, Julio 24th, 2017

Hi ha inversions públiques que no han servit per res. A Maó, la Sala Augusta; a Ferreries, l’expropiació del camí de s’Enclusa; a la carretera general el pont de l’Argentina; a Ciutadella, l’observatori astronòmic (una idea il·luminada); el Teatre Born; Can Saura; la terminal portuària i especialment la dessaladora. Aquesta planta va ser un projecte sense oposició política, ni social, tot el contrari, des de l’inici es van veure els aspectes positius. L’única critica es referia al fet que no es feia servir energia neta per dessalar l’aigua de la mar.

Ara, tal vegada, no es construiria la dessaladora per dos motius: el cost de distribuir aigua dessalada per tota l’Illa és molt difícil d’assumir i perquè es valoren altres opcions, com l’aprofitament de les aigües depurades per millorar l’aqüífer.

Però l’obra no només està feta des de fa més de set anys, sinó que el seu manteniment representa 12.000 euros cada mes, és a dir, fins ara tenir la planta en bones condicions perquè un dia es posi en marxa ja ha costat més d’un milió d’euros de doblers públics.

Però el que més preocupa és que no hi ha una data per treure el primer metre cúbic d’aigua dessalada. I el motiu és que el Govern i l’Ajuntament no s’han posat d’acord sobre el preu que aquest ha de pagar pel servei. Es podria pensar, amb bona lògica, que es posaran d’acord. Però és que no hi ha contactes, ni negociacions en marxa. Els representants del Govern i de l’Ajuntament no es parlen, ja s’ho han dit tot, no tenen res més a dir.

És a dir: seran capaços de deixar la dessaladora aturada perquè no hi ha acord sobre el preu d’1,24 euros el metre cúbic? Aquesta planta ja ha superat una quarta part de la seva vida útil. A veure si serà una d’aquelles obres públiques que es moren sense haver viscut.

La riquesa de la diversitat ideológica

Lunes, Julio 17th, 2017

Sempre m’ha sorprès que la manca de discrepàncies internes d’un partit polític es consideri un mèrit. Un podria pensar que si no hi ha diferències en idees i accions és un símptoma de pobresa ideològica i intel·lectual, però en canvi la majoria dóna un valor suprem a «la unitat», com una necessària vacuna contra la crisi que es produeix quan es fa pública la diferència de maneres de pensar. Aquest culte al pensament únic i a l’estabilitat que proporciona es va estenent com una taca d’oli. I arriba als mitjans de comunicació. Els polítics, sempre amb excepcions, només poden veure una portada o llegir un titular des de la interpretació de si és favorable o respon a una estratègia d’oposició. Existeix una pressió per eliminar l’esperit crític i una manca de respecte cap a l’exercici responsable de l’ofici de periodista.

Així passa que l’opinió lliure, amb el dret a equivocar-se, o l’esforç per oferir informació completa, fruit de la investigació i un bon exercici professional, amb el risc a equivocar-se, es desacrediten contínuament, tal vegada amb l’objectiu que els que encara opten per aquesta bandera se’n cansin i es decantin per la comoditat. Al costat del poder es viu millor. Al final el periodisme s’ensenyarà a l’escola de relacions públiques, màrqueting i protocol.

Fins i tot les efemèrides històriques es queden amb els detalls del que va passar, amb la lloança dels personatges, sense cercar les interpretacions mirant el temps present. De la Transició, m’interessa més veure el que s’ha perdut de l’esperit democràtic que no el repartiment de mèrits i medalles.

Avui que des de molts poders es fomenta una estratègia de desprestigi cap als intermediaris de la llibertat d’expressió dels ciutadans, els mitjans de comunicació, convé recordar el compromís que fa 40 anys tenien els diaris i els periodistes amb els valors ètics (deontològics) de l’exercici professional com la millor protecció contra el sectarisme, agent contaminador.

 

El pacte del Consell

Miércoles, Julio 12th, 2017

Maite Salord i Susana Mora han intercanviat aquesta setmana la presidència del Consell, tal com estava previst. S’ha de reconèixer que el pacte del Consell entre Més, PSOE i Podem és sòlid i s’ha mantingut a pesar dels factors externs (la dimissió de la consellera Mateu i la sortida de Més per Menorca del pacte d’estabilitat del Govern o els greus problemes de Jarabo en la direcció de Podem a Balears) i dels factors interns (no s’ha fet cap remodelació de l’equip de govern ni es farà ara, només es va fer la que estava motivada per causes personals de dos consellers, quan segurament seria necessari afrontar els dos darrers anys amb energies noves, és a dir es prioritza l’estabilitat en tost de l’eficàcia, cosa que no és un símptoma de fortalesa). Els consellers de Podem de Menorca estan molt més a prop de Més que no del PSOE, però aquesta qüestió tampoc no ha afectat la transició i el compliment dels acords.

Susana Mora reconeixia a l’entrevista que hem publicat aquesta setmana que la gestió li absorbeix tot el temps i ella mateixa s’imposava fer més política. Segurament els ciutadans esperen dels polítics que siguin bons gestor i no gastin gaire, tot i que els votants dels partits del Pacte esperaven la decisió d’aturar les obres de la carretera o la de reduir les despeses de sous de l’estructura política per destinar més recursos a protecció social.

Ara el PSOE torna a la presidència del Consell després d’uns resultats electorals molt dolents i en un moment de debilitat de l’organització insular. Susana Mora està destinada a jugar un paper molt important, entre la presidència del Consell i la secretaria general del PSOE insular. Serà capaç i podrà dur a terme el canvi necessari, de mostrar una personalitat política pròpia en el Consell i de recuperar almenys una part del terreny que els socialistes han perdut? És evident que no es tracta només de gestionar amb bona voluntat i l’eficiència que sigui possible. També des del Consell és el moment de fer política.