Archive for abril, 2018

Expresión de libertad

Jueves, abril 5th, 2018

No son buenos tiempos para la libertad en general y para la libertad de expresión en particular. En lugar de defender el derecho estamos centrados en remarcar los límites y en condenar a quienes los superan. La última semana ha sido prolija en ejemplos. La legislación sobre la protección de datos ya levantó el primer muro. La interpretación sobre el delito de odio también permite condenar por ejercer el derecho a expresarse. En muchos casos el revuelo mediático y el argumentario político elevan una gamberrada, una expresión excesiva, amenazadora o irreverente, que seguramente merece una sanción, a un caso de interés general y a condenas demasiado duras.

Es curioso comprobar como la necesidad de preservar algunos derechos como la salud, la seguridad del tráfico, la intimidad, el honor, la igualdad de sexos, ha generado la aprobación de normas represivas, que limitan la libertad de los vecinos de esta sociedad cada día más compleja. Y al amparo de los agravios surgen las ideologías radicales que dicen defender la democracia ante los abusos, cuando en realidad se encontrarían más cómodas en un totalitarismo «de los nuestros». Ya casi nadie cree que la libertad de expresión consiste no tanto en decir lo que uno quiera sino en respetar las opiniones que no compartimos.

En materia de expresión, las redes se llenan de noticias falsas, insultos, acusaciones anónimas, que si fueran consideradas al pie de la letra saturarían los juzgados. Muchas veces quienes se enfurecen por estas opiniones después vociferan las contrarias.

Los políticos ya no generan la energía que transforma la sociedad, sino que acomodan su discurso a las corrientes para exhibir una luz más brillante en su cartel electoral. Por eso es el turno de los ciudadanos. Si no somos capaces de actuar como demócratas no culpemos al sistema de sus errores y miserias. Un poco más de generosidad y menos radicalismo.

 

Poca sensibilitat

Jueves, abril 5th, 2018

Aquelles persones que cuiden discapacitats molt greus són autèntics herois. La seva vida queda condicionada per l’estimació per aquella persona que els necessita permanentment. Per sort, poden descansar unes hores quan és atès a un centre de dia i reben alguna ajuda econòmica. Es mereixen ser ben tractades per la societat i per les administracions.

No basta que la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació del Govern destini més recursos econòmics a la dependència, si després no té la més mínima sensibilitat per donar resposta a famílies que cuiden d’una persona amb una gran discapacitat física o mental. És el que ha passat amb la retirada de l’ajuda per cures de 258 euros a famílies en aquesta situació amb l’argument que no poden rebre aquests doblers si ja es beneficien d’un centre de dia.

La poca sensibilitat dels responsables de la Conselleria es demostra perquè el mes d’octubre deixen de pagar l’ajuda sense dir res, no contesten dues cartes que els hi remet Asinpros, i esperen a després de Reis -quin regal!- per informar per carta a cada família que no cobraran més aquesta ajuda.

La poca sensibilitat és evident quan no analitzen la situació de les famílies sinó que només es preocupen d’aplicar la norma. Alguns faria 10 anys que cobraven aquesta ajuda. El que sembla que haurien de fer uns polítics amb un mínim de sensibilitat seria trobar una sortida, demostrant que comprenen quina és la situació que viu una famíllia amb un membre amb una gran discapacitat. Seran capaços d’acceptar que aquestes famílies deixin d’anar al centre de dia mitja jornada per no perdre els doblers? Amb totes les conseqüències que aquesta decisió representa pels familiars i pels discapacitats.

La sensibilitat no s’exigeix a cap article de la llei. I fins i tot és comprensible que un funcionari hagi de vetllar pel compliment de les normes. Però els polítics han de comprende les situacions i trobar respostes. Si es llenega tantes vegades al final haurem de dubtar del valor de les paraules.

 

Carreteras y talayots

Jueves, abril 5th, 2018

Que seis entidades, entre ellas el Institut Menorquí d’Estudis, pidan que se revise ahora la obra del puente ya construido de Rafal Rubí en la carretera general no deja de ser sorprendente. Como afecta la reforma al yacimiento ya fue objeto de un informe de Patrimonio que resultó favorable al proyecto. ¿Por qué ahora es necesario replantearlo? Quizás el Consell ha recibido el consejo técnico de que sería conveniente eliminar este puente para no tener problemas en la candidatura de Menorca Talayótica como Patrimonio de la Humanidad. Que la petición provenga de seis entidades solventes es una forma de facilitar una medida, la demolición del puente, sin duda polémica, por su coste económico y por el retraso en las obras de reforma de la carretera, que siguen ofreciendo una imagen lamentable para muchos visitantes, durante demasiado tiempo. La protección del paisaje también se consigue reduciendo la duración del impacto de las obras.

Si los trabajos de la «general» no afectan directamente al yacimiento y solo es una cuestión de paisaje, parece que la reforma, la naveta y la declaración de patrimonio deberían ser compatibles, como lo son en otros puntos de la geografía insular. De hecho, que el propietario de la finca tuviera previsto habilitar un aparcamiento para facilitar la visita al yacimiento de Rafal Rubí es una iniciativa positiva para la Menorca Talayótica. Que los conductores al pasar por esta zona puedan percibir la belleza del paisaje talayótico también es algo positivo, un excelente escaparate para despertar interés para lo que queremos conservar y dar valor.

Otra cosa es que el objetivo principal no sea la naveta sino el puente, su demolición, después del de La Argentina, porque quizás toda la campaña en contra de las rotondas soterradas, que consiguió una enorme implicación social, necesita alguna victoria más y algún puente menos.

 

En la fase de la humiliació

Jueves, abril 5th, 2018

Els líders del procés independentista català estan pagant les conseqüències de les seves errades, especialment la de Puigdemont de finals d’octubre de no convocar eleccions i evitar el 155.

El procés ja no és el de la independència, que ha entrat en via morta tot i tenir majoria al nou Parlament, sinó el del mateix conflicte. Estem a la fase de la humiliació, que només pot servir per cronificar el problema però no per resoldre’l.

Quan Puigdemont tuiteja que «el pla Moncloa triomfa», és una constatació evident. El Govern, amb un suport unànime dels grans mitjans, s’ha fet fort i ha aconseguit decantar cap a la seva banda allò que en diuen la construcció del relat. Ha associat la imposició de la llei amb la defensa de la democràcia, mentre que l’acció dels independentistes és un «cop d’Estat». La justícia, sense pressuposar cap acció coordinada, aplicant la llei ratifica la línia de «la Moncloa». A vegades, com en el viatge de Puigdemont a Dinamarca, el jutge no actua per aixecar la suspensió de l’ordre internacional de detenció per evitar una possible estratègia de l’expresident per poder accedir a la presidència. És a dir, és una justícia preventiva alineada amb els objectius polítics.

Les tertúlies i les informacions de molts mitjans de comunicació no només ridiculitzen Puigdemont, sinó tot el que envolta un procés fracassat cap a la independència. Tant d’esforç ja no és necessari. És preocupant la uniformitat de les opinions i allà on abans hi havia debats polítics avui són veus corals a favor d’una mateixa causa.

Poc sembla importar la realitat que es viu a Catalunya expressada en les darreres eleccions. Certament, els partits independentistes tenen l’obligació urgent de trobar una sortida al bloqueig actual, que no hauria de ser la convocatòria de noves eleccions. Aquesta és la principal responsabilitat. S’ha de facilitar la sortida. I després s’hauria d’obrir un altre procés, diferent, des del respecte, amb propostes noves que permetin un acord i no una baralla.