Archive for Julio, 2017

La riquesa de la diversitat ideológica

Lunes, Julio 17th, 2017

Sempre m’ha sorprès que la manca de discrepàncies internes d’un partit polític es consideri un mèrit. Un podria pensar que si no hi ha diferències en idees i accions és un símptoma de pobresa ideològica i intel·lectual, però en canvi la majoria dóna un valor suprem a «la unitat», com una necessària vacuna contra la crisi que es produeix quan es fa pública la diferència de maneres de pensar. Aquest culte al pensament únic i a l’estabilitat que proporciona es va estenent com una taca d’oli. I arriba als mitjans de comunicació. Els polítics, sempre amb excepcions, només poden veure una portada o llegir un titular des de la interpretació de si és favorable o respon a una estratègia d’oposició. Existeix una pressió per eliminar l’esperit crític i una manca de respecte cap a l’exercici responsable de l’ofici de periodista.

Així passa que l’opinió lliure, amb el dret a equivocar-se, o l’esforç per oferir informació completa, fruit de la investigació i un bon exercici professional, amb el risc a equivocar-se, es desacrediten contínuament, tal vegada amb l’objectiu que els que encara opten per aquesta bandera se’n cansin i es decantin per la comoditat. Al costat del poder es viu millor. Al final el periodisme s’ensenyarà a l’escola de relacions públiques, màrqueting i protocol.

Fins i tot les efemèrides històriques es queden amb els detalls del que va passar, amb la lloança dels personatges, sense cercar les interpretacions mirant el temps present. De la Transició, m’interessa més veure el que s’ha perdut de l’esperit democràtic que no el repartiment de mèrits i medalles.

Avui que des de molts poders es fomenta una estratègia de desprestigi cap als intermediaris de la llibertat d’expressió dels ciutadans, els mitjans de comunicació, convé recordar el compromís que fa 40 anys tenien els diaris i els periodistes amb els valors ètics (deontològics) de l’exercici professional com la millor protecció contra el sectarisme, agent contaminador.

 

El pacte del Consell

Miércoles, Julio 12th, 2017

Maite Salord i Susana Mora han intercanviat aquesta setmana la presidència del Consell, tal com estava previst. S’ha de reconèixer que el pacte del Consell entre Més, PSOE i Podem és sòlid i s’ha mantingut a pesar dels factors externs (la dimissió de la consellera Mateu i la sortida de Més per Menorca del pacte d’estabilitat del Govern o els greus problemes de Jarabo en la direcció de Podem a Balears) i dels factors interns (no s’ha fet cap remodelació de l’equip de govern ni es farà ara, només es va fer la que estava motivada per causes personals de dos consellers, quan segurament seria necessari afrontar els dos darrers anys amb energies noves, és a dir es prioritza l’estabilitat en tost de l’eficàcia, cosa que no és un símptoma de fortalesa). Els consellers de Podem de Menorca estan molt més a prop de Més que no del PSOE, però aquesta qüestió tampoc no ha afectat la transició i el compliment dels acords.

Susana Mora reconeixia a l’entrevista que hem publicat aquesta setmana que la gestió li absorbeix tot el temps i ella mateixa s’imposava fer més política. Segurament els ciutadans esperen dels polítics que siguin bons gestor i no gastin gaire, tot i que els votants dels partits del Pacte esperaven la decisió d’aturar les obres de la carretera o la de reduir les despeses de sous de l’estructura política per destinar més recursos a protecció social.

Ara el PSOE torna a la presidència del Consell després d’uns resultats electorals molt dolents i en un moment de debilitat de l’organització insular. Susana Mora està destinada a jugar un paper molt important, entre la presidència del Consell i la secretaria general del PSOE insular. Serà capaç i podrà dur a terme el canvi necessari, de mostrar una personalitat política pròpia en el Consell i de recuperar almenys una part del terreny que els socialistes han perdut? És evident que no es tracta només de gestionar amb bona voluntat i l’eficiència que sigui possible. També des del Consell és el moment de fer política.

Un minut per agrair a Antoni Orell…

Miércoles, Julio 12th, 2017

Som un poble sec, que mostra poca carència per donar les gràcies. i massa per comentar el que no va bé dels altres. Fer mues en la desgràcia aliena. L’excepció són els metges, a qui mostrem un agraïment infinit quan ens han ajudat a sortir de l’hospital en bones condicions o simplement a sortir. A l’altra banda, hi ha els polítics. Quan són autoritat i de forma personal reben felicitacions i fins i tot adulacions, però en públic és políticament incorrecte parlar bé d’un d’ells. Fins al punt que només ho solem fer quan ja no hi són. Com em passa avui.

Antoni Orell va ser un bon polític. A vegades no era fàcil parlar amb ell, perquè li sobrava passió per defensar les idees, però sabies que tot el que deia i feia era per la seva responsabilitat en el servei públic. És evident que 1987 cau molt enfora i que l’esperit de la Transició, el respecte per les llibertats personals i polítiques, forma part de la història. Orell va ser un digne alcalde de Ciutadella i home fidel a la seva fe i als seus valors. Era valent, quan defensava, per exemple, la titularitat pública del camí de Cala en Turqueta (i ordenava rompre els candaus). I sensible, quan volia respondre a les necessitats dels més dèbils.

Crec que es mereixia continuar com a batle de Ciutadella i que no havia de dimitir el 3 d’agost de 1987, just després de tornar a ser elegit. Segurament hauria fet una bona feina, posant totes les seves capacitats a favor de la seva ciutat. El seu partit li havia d’haver donat més suport fent possible la continuïtat i acceptant unes condicions que poc temps després es van convertir en habituals.

Quan un es fa gran i la malaltia et corca, la memòria (si la perds, ha de servir la col·lectiva) és el patrimoni que deixes. M’agradaria aportar a aquesta memòria compartida la imatge d’Antoni Orell, bon polític, honest i compromès en el servei als altres. Un home que va donar més del que va rebre.

L’operació ha anat bé, molt bé, però…

Miércoles, Julio 12th, 2017

Sant Joan ha anat bé, molt bé. Així ho diuen les dades. Pocs incidents en unes festes espectaculars. L’alarmisme pronosticant fins i tot la suspensió dels jocs des Pla ha donat pas a la celebració eufòrica d’una festa «històrica», un adjectiu del que se n’abusa des de la subjectivitat. Per tant, una felicitació a l’Ajuntament per l’èxit en l’aplicació de les mesures de seguretat. I a l’extraordinari treball que fan de franc els voluntaris i que tenen bona part del mèrit de l’èxit dels Jocs.

El tema important, en la meva opinió, no és si ha funcionat més bé o malament el pla de seguretat sinó la necessitat que se n’hagi d’aplicar un. Perquè és la prova més evident del risc que pateix una festa tan estimada. Sempre mos agrada més sentir les coses polides que no les que mos piquen. Per aquest motiu, el vídeo de la youtuber Àlex Gibert, entrevistant grups de joves de fora de Menorca, que explicaven que vénen a Sant Joan a beure i a drogar-se, i que no sabien què era el Caragol des Born ha escandalitzat molta gent. Tant que l’autora l’ha esborrat de la xarxa i ha demanat disculpes perquè no tenia la intenció de ferir la sensibilitat dels ciutadellencs. De tota manera, no es pot negar que tot el que sortia al vídeo forma part de la realitat actual de la festa.

Hi ha un efecte cridada pel «botellón» santjoaner. L’alarmisme mediàtic no l’atura, al contrari, l’anima, el que sí fa és desmotivar gent d’altres pobles d’anar a la festa gran de Ciutadella. Per altra banda, cada vegada hi ha més actes que exclouen les famílies i els fiets. No vull dir es Primer Toc, els jocs i davant la musica as Born. Però l’espai vetat a les famílies va creixent.

Hi ha gent de Ciutadella que no va poder entrar a les 18.15 al Caragol des Born, mentre n’hi ha que no saben ni què és el Caragol. De Sant Joan s’ha d’intentar garantir o millorar més coses a més de la seguretat.

L’incendi de la planta TIV (2)

Miércoles, Julio 12th, 2017

L’incendi de la planta de tractament de residus voluminosos de Caritas (TIV) ha provocat tres problemes. L’incert futur del grup de treballadors i dels plans d’inserció social; la situació de Caritas amb un deute important per una gestió de residus que mai ha complert les previsions de volum previstes inicialment en els plans de l’administració; i les causes de l’incendi. La gestió de residus, curiosament, no és un problema perquè hi ha altres instal·lacions privades amb estructura i capacitat per tractar tots els materials que arribin.

Sobre les causes de l’incendi. La planta ja va patir un gran foc el 2 de juny de 2011, que va deixar l’estructura en peu però amb uns danys materials importantíssims. Que sis anys després hi hagi un segon incendi, més intens que el primer, pot ser una fatal casualitat, però és un fet que mereix tota l’atenció.

Després del primer incendi s’ha de pensar que es van aplicar les millores tècniques per evitar un nou sinistre, però a la vista està que no han servit. I no vull dir la col·locació de càmeres, sinó, per exemple, la instal·lació, com es va fer, d’un material ignifug al sostre. Tampoc ha evitat l’esfondrament de la coberta. Per altra banda, l’edifici es va col·lapsar amb una rapidesa insòlita. A les 8.52 del dilluns 19 de juny es va disparar l’alarma i a les 9.15 es desplomava tota l’estructura. Això, segons les valoracions de tècnics del servei d’extinció d’incendis, significa que la intensitat era molt elevada. Això podria permetre deduir que hi havia més d’un focus, però encara no es pot assegurar

Hi ha un munt de dites populars que recomanen no mirar cap enrere, perquè «el mal ja està fet». I està clar que el que importa és donar resposta als dos primers problemes. Però el que sí hem d’esperar, com segur que es farà, és que la investigació analitzi tots els elements per poder descartar que el segon incendi i la segona destrucció de la planta de Caritas no ha estat intencionada sinó fruit de l’infortuni.

Cuanto mejor, peor

Miércoles, Julio 12th, 2017

Es lo que seguramente quiso decirle Rajoy a Iglesias en uno de los ya típicos y simpáticos trabalenguas del presidente. Tiene la extraña habilidad de sacar provecho de sus errores cuando habla o de sus silencios cuando espera. Que al líder de Podemos le va mejor que 835 cargos o ex cargos del PP estén imputados en 31 casos de corrupción puede ser un argumento político evidente, pero a la sociedad española no le va mejor porque se trata del partido que ha ganado las elecciones y que tiene la responsabilidad de gobernar.

La moción de censura no fue un debate inútil. Más allá de las formas, es importante que el Congreso trate del virus de la corrupción que infecta el poder político y que ello sirva, al menos, como inyección de una vacuna. Es verdad que cada uno jugaba la partida desde su situación interna y estrategia electoral y posiblemente a Pablo Iglesias le «pone» este objetivo, aprovechar la debilidad del PSOE para cobrar protagonismo como alternativa a los conservadores. Sin embargo, estos intereses no restan importancia al motivo de la censura, la corrupción que, como dicen sus mismos dirigentes, perjudica especialmente al PP.

En mi opinión, tal volumen de casos de corrupción, tiene una responsabilidad política evidente, que nunca se ha asumido. Como en los ERE de Andalucía que apartó a dos barones de peso, Chávez y Griñán, de la política.

Si la intención real de los partidos es que la corrupción deje de ser sistémica y se pueda asegurar sin ruborizarse que afecta solo a casos particulares, que han de responder ante la ley, hay que transmitir el compromiso con la honestidad continuamente. Y eso todavía no se ha conseguido. Así no será necesario parapetarse tras el muro y hacer piña con el argumentario. Y el presidente podrá decir que cuanto mejor, mejor.

Dinero del Govern mal repartido

Miércoles, Julio 12th, 2017

El que manda reparte y se queda la mejor parte. El Govern es quien tiene el dinero y lo distribuye a los consells según la Ley de Financiación o lo invierte en programas propios que deberían beneficiar por igual a todos los habitantes de las Islas. Pero no es así. El Govern destina 1,2 millones de euros a la promoción de líneas de autobús a los espacios naturales de Mallorca. Solo de Mallorca. El motivo que Menorca y Eivissa tienen transferida esta competencia. Lo mismo sucede con un proyecto de la ecotasa para mejorar el servicio de vigilancia de las reservas marinas, con un presupuesto que supera el millón de euros, que beneficia a Mallorca y a Eivissa, pero del que también se queda fuera Menorca por el mismo motivo. A estas dos discriminaciones evidentes hay que añadir las dificultades para dotar de forma suficiente la transferencia de promoción turística.

Ante estos casos hay que preguntarse si el propio Govern no incumple el Estatut, que considera el Consell como un organismo autonómico, de la propia estructura de la Comunidad Autónoma. No tiene sentido que a más competencias menos dinero. El Consell tiene la intención de crear un servicio de bus lanzadera para acceder a Macarella. No lo hace porque el proyecto, todavía en ciernes, debe enfrentarse a la burocracia, pero cuando lo acometa debería poder contar con el dinero que ahora se gasta el Govern en Mallorca.

Al principio de la autonomía se discutía si era necesario crear un Consell de Mallorca, cuando el Govern tiene la sede en Palma. Como es políticamente incorrecto cuestionar cualquier descentralización -vean el caso del Consell de Formentera- las dudas se esfumaron. Pero una cosa es la letra de la ley y otra el espíritu. Palma debe mirar especialmente a las islas menores y cuidar los consells como algo propio, distribuyendo mejor los recursos económicos.