Archive for octubre, 2016

Más radicales libres

martes, octubre 25th, 2016

Durante muchos años hemos intentado proteger a nuestros hijos de los juegos violentos. Y mientras, los adultos hemos alimentado nuestra sed de justicia con Harry el Sucio. La cultura del héroe se contrapone al político burócrata que, sometido a los controles de la administración, muchos de ellos fruto de la desconfianza institucional, antes de actuar debe realizar un estudio, elaborar un plan y contar con mayoría suficiente para aprobarlo.

No sé si esa costumbre de desmontar el sistema que no se preocupa de nosotros es la causa del ascenso de los radicales libres, como Donald Trump o el presidente de Filipinas, Rodrigo Duterte, que declara su intención de parecerse a Hitler y de eliminar a 3 millones de drogadictos. Ambos reciben un amplio apoyo popular.

De estos males solemos responsabilizar a los partidos tradicionales, a los políticos que no han sabido cambiar los hábitos y los discursos para no alejarse más de los ciudadanos, pero también conviene pasarse la mano por el pecho y reconocer la pobreza intelectual, la crisis ética y el individualismo de los tiempos modernos.

El voto cabreado no sirve para el cambio necesario. En la mayoría de los casos los políticos que se aprovechan de ello nos llevan a un futuro peor. Es curioso como la desconfianza con el sistema puede llevar a mucha gente a confiar en Harry el Sucio, a quien «limpia» las calles de drogadictos o que impide de forma violenta una conferencia de un líder desgastado, souvenir de la democracia, en una universidad.

La crítica y la protesta han de servir para reconstruir la confianza en las instituciones, precisamente para evitar que quienes las fomentan por sistema sean la alternativa a ellas. El populismo dejará de ser tan popular cuando los ciudadanos vean instituciones que se preocupan realmente por su vida, su empleo, sus pensiones.

Posar noms als nombres

martes, octubre 18th, 2016

Quan tot anava vent a favor, després d’una bona temporada turística, amb les dades d’atur al nivell de l’inici de la crisi, amb la sensació optimista de la recuperació econòmica, aquesta setmana s’han tornat a posar sobre la taula les dades de la pobresa a les Illes (Informe EAPN 2016) i un cert desànim és inevitable. Segurament el cicle econòmic passa primer per reactivar l’economia, després es comença a veure l’increment de l’ocupació i després de prou temps, el benestar pot arribar als més pobres. Les dades diuen que el 40 per cent dels residents a Balears no poden afrontar despeses imprevistes i el 21 per cent no compleixen amb els pagaments de la vivenda. En aquests dos aspectes són encara les dades més elevades des de l’inici de la crisi. A les Illes són 85.000 persones en situació de pobresa severa. Podria afectar a un de cada tres menors d’edat.

De la pobresa propera ja no se’n parla tant. En matèria de solidaritat sempre hi ha una certa competència mediàtica. Apareixen més en els mitjans les crisis llunyanes, com la dels refugiats, que no les més properes. Segurament, perquè, tot i que preocupen i ens commouen, no ens incomoden tant com la pobresa veïna.

De fet tenim molt poc interès per conèixer la gent que passa pena al nostre voltant. Aquesta actitud individual es trasllada a les institucions públiques. Ara sembla que la intenció no declarada és no remoure massa el tema de la pobresa, quan de fet hauria de ser una de les prioritats d’una política activa, amb iniciativa.

Primer hauríem de conèixer el problema real. A les famílies, a les escoles i escoletes, a les empreses. Tants d’estudis que es fan sobre qualsevol cosa i encara no sabem la dimensió real de la pobresa no assistida a Menorca. L’optimisme econòmic no pot tapar la justícia social.

Els pàries de la política

martes, octubre 11th, 2016

Són els nacionalistes, els nous pàries de la política espanyola. Sembla que contaminen a qui s’hi atraqui. Es pot dialogar amb tothom, excepte amb els nacionalistes. El país pot estar sense govern un any, però a veure qui s’atreveix a dir que està disposat a parlar amb els partits nacionalistes. Una foto d’un líder polític estatal al costat d’Artur Mas li podria costar la seva carrera.

El comitè federal del PSOE ho va prohibir a Pedro Sánchez (de fet li van prohibir gairebé tot: no al PP; no a Podemos; no als nacionalistes). El PP ha crescut a costa de criminalitzar els líders catalans. I ha aconseguit convertir en tendència el que primer era una estratègia electoral. Per tant no assumeix cap responsabilitat en la cronificació de la crisi catalana. I així alimenta -perquè dóna rèdits electorals- el que en teoria vol combatre, el «procés» independentista. Ciudadanos és antinacionalista per definició ideològica. Podemos és tal vegada l’únic que ha mostrat la voluntat de trobar una sortida celebrant el demonitzat referèndum.

El PP aplica la tècnica del caçador: fer córrer la pressa convençut que va al precipici. El PSOE no està per obrir noves divisions internes, però en cap cas tornarà a intentar «respectar» el que surti de la voluntat dels catalans, davant del pànic que té a perdre encara més vots. La idea nacionalista s’interpreta, com en un teatre, en funció dels interessos partidistes.

Jo crec que tots ho som de nacionalistes. Com les nines matrioixkes. La més petita és la petita pàtria local de cadascú, la primera terra que hem trepitjat. I després ens posem totes les capes d’identitat que faci falta o que un vulgui. Per què ens fan triar una bandera? O per què hi ha tants d’interessos a contraposar les banderes?. Al final es provoca l’enfrontament entre les organitzacions i les persones. I ho fan els que quan ajunten cinc paraules una d’elles és sempre diàleg.

Socialistes vells i nous

jueves, octubre 6th, 2016

El PSOE viu aquests dies un capítol important de la seva història. Ja no es tracta de renunciar a tot el que implicava deixar de cantar La internacional amb el puny aixecat, sinó a una lluita pel control del partit, o millor dit del que queda del partit.

El PSOE d’avui no s’assembla al que va protagonitzar un capítol important de la transició. Record quan Felipe González apareixia davant de les càmeres després de guanyar les eleccions de 1982. La veu li tremolava per la responsabilitat, per l’emoció. Aquella autenticitat ha desaparegut quan ara apareix per donar lliçons, igual que Aznar, als responsables actuals del seu partit. No vol ser Déu però actua com si ho fos.

Antoni Orell, un dels millors alcaldes de la democràcia a Ciutadella (un mèrit que no costa gaire d’aconseguir) va dimitir pocs dies després d’haver guanyat les eleccions. El principal motiu va ser el debat intern en el seu partit sobre si havia de cobrar o no un sou de l’Ajuntament, ja que la seva empresa no li deixava compatibilitzar la feina d’administratiu a una indústria bijutera i el càrrec públic. Com que no va comptar amb el suport del seu partit, va dimitir.

La pèrdua dels valors ètics, de la generositat, de la ideologia, de la concepció temporal de la política per cedir davant del sectarisme, els interessos econòmics i les estratègies de supervivència, són la causa de la crisi que viu ara el socialisme. Borja Carreras, a mitjans dels 80 batle de Maó i secretari general del PSOE Menorca, li recomanava a Orell que si volia viure tranquil com a batle havia de controlar el partit. És cert que a la majoria d’àmbits hi ha una crisi de lideratge. Però no per la manca de formació o de capacitat de molts dels que encapçalen organitzacions i partits, sinó perquè es preocupen massa del seu perfil digital i no posen la passió necessària al perfil real, el que la gent és capaç de descobrir entre tant renou, el que representa la passió en la defensa del que un creu, l’autenticitat del seu comportament, i la generositat del servei públic.