Aquesta pel·lícula ja l’hem vista

És comprensible que gairebé cinc mesos després de les eleccions del 20-D es noti un cansament general, dels candidats i dels votants. Després del seguiment diari de negociacions fracassades per formar govern, es podia esperar alguna actitud nova que faci pensar que les eleccions del 26 de juny seran útils, però no és així.

La incapacitat pel pacte ha provocat un major distanciament dels partits. La nostra petita Menorca serveix d’exemple, de com és molt difícil arribar a acords, fins i tot quan l’objectiu és evitar que el PP guanyi un escó. La diversitat és una riquesa però també una pobresa quan es comprova la gran dificultat per a un acord.

La majoria dels partits només es veuen ells mateixos davant del mirall. I la realitat virtual que viuen no fa més que distanciar els ciutadans, decebre les seves expectatives, pensar que res no baratarà.

Fins i tot aquells polítics locals que hi posen tota la seva bona voluntat no són capaços de capgirar la dinàmica interior dels partits.

Podemos perd la pràctica participativa, víctima de les estratègies de la direcció, en un culte al líder cada dia més incomprensible.

Al PSOE, que va intentar assolir la presidència, li pesa no haver-ho aconseguit i viu les eleccions en clau interna, per veure qui administra el que quedi del partit després del 26-J.

El PP és Rajoy 100%. El perfil baix no dóna grans resultats, però evita grans problemes. Pensa que si els altres es fan mal tot sols, per què ha d’entrar en batalles i debats on no té massa a guanyar.

Ciudadanos pateix la pèrdua de personalitat que els altres li atribueixen, pel fet de pactar amb uns i altres.

Al final, el procés fins a les eleccions és com una pel·lícula que ja hem vist, tot esperant que dos dies després de Sant Joan barati alguna cosa i algú pugui dir que s’ha acabat el Jaleo.

Leave a Reply