Archive for abril, 2016

Temps moderns

miércoles, abril 27th, 2016

Tal vegada, en un futur pròxim el Dia del Llibre serà el Dia de l’e-book. Mentre continuïn llegint, diuen uns. Mentre ens quedi la rosa, diuen uns altres. El futur tecnològic es presenta sempre com un esdevenir inevitable. Gairebé ningú gosa posar la més mínima objecció, ni el més petit límit, als grans beneficis de les noves tecnologies. Alguns en matèria de bio-tecnologia, però en la revolució de la informació i de la comunicació, ni un «però».

Però és curiós com els llibres que més es venen el dia de Sant Jordi, els infantils i juvenils, són en paper i no en un pendrive, en una app, en qualsevol suport digital. És a dir, els natius digitals -o els seus pares- continuen comprant els contes de paper. És una petita reviscolada del passat de curta durada, o un advertiment per aquells que tot ho saben sobre les tendències?

De fet, el món de «Blade Runner», la pel·lícula de culte, no ha arribat. Ni robots cercant l’ànima, ni cotxes voladors. El canvi, la paraula màgica dels temps moderns, no arriba tan de pressa com podria ser pels resultats de la investigació científica. Tal vegada és cert que el Mercat té dissenyat el ritme del pla de màrqueting de la humanitat i anirà administrant les novetats tecnològiques així com els humans les puguin pagar. Tal vegada està esperant la incorporació massiva de la Xina i Rússia per aplicar reformes globals a tota la humanitat. Jo que sé. El que sí que podem comprovar és que la nostra vida, tot i la tecnologia, no ha baratat tan rapidament com alguns podrien esperar.

I ja que ahir va ser Sant Jordi, record una idea de Pau Faner de fa molts anys, quan ell era professor d’anglès disposat a ensenyar només als que volien aprendre, i deia que l’única manera de poder mirar les coses que hi ha al voltant és caminant, perquè aquesta és la velocitat humana. Les altres velocitats no ho permeten. Aquesta idea «científica» es comprova fàcilment: un paisatge es veu bé a peu, prou bé en velo, no gaire bé en cotxe, malament en avió i és impossible en un coet intrestel·lar.

Tal vegada si hi ha avui contes en paper, d’aquí a uns anys encara es llegiran diaris, passant les fulles i prenent un cafè mirant el paisatge de Menorca. Que bo!

¿Qué puedes hacer por tu país?

martes, abril 19th, 2016

El populismo es la reacción natural a un virus que ha contaminado la política cuando ésta se ha olvidado de los ciudadanos y se ha centrado en su propio mundo y en los intereses que lo rodean. Los políticos consejeros de Bankia tenían tarjetas black sin límite; ¿cuántos políticos y líderes sociales no tienen una cuenta en Panamá?; el inmoral uso del dinero destinado a los que perdían el empleo en Andalucía; y ahora el sindicato que sentó en el banquillo a la infanta Cristina resulta que pedía dinero para retirar la acusación particular. La lista podría ser interminable. Y mientras, los que no se benefician ni participan de este estilo tan extendido, se lamentan de la incomprensión de los ciudadanos y especialmente de los medios de comunicación. Pueden incluso intentar culpar a los medios del ascenso del populismo.

Kennedy dijo, en su discurso de toma de posesión en 1961, aquello de «no preguntes qué puede hacer tu país por ti; pregúntate qué puedes hacer tú por tu país». Y la gente confiaba. Hoy esta frase en boca de un líder político solo sería comprendida en un monólogo del Club de la Comedia. Tomada en serio provocaría el pánico por la inminente subida de impuestos.

El populismo asusta. Sin ánimo de asociaciones desgastadas por repetidas, no me gustaría que un Maduro se presentara aquí a las elecciones y que existiera el riesgo de que las ganara.

Se ven escasos síntomas de que los partidos comprendan a los ciudadanos. Todos interpretan «el mensaje» que les dieron con su voto el lejano 20-D de 2015. Parece evidente que los partidos no han aprendido nada. No se trata de formar gobierno. Ese no es el objetivo. Hay que demostrar que el objetivo es el ciudadano, que necesita mejorar sus condiciones de vida para volver a confiar en que los políticos le van a ayudar a conseguirlo. Harán más por su país si sus gobernantes hacen algo por ellos.

Heretar la pobresa

miércoles, abril 13th, 2016

L’informe de Caritas sobre la pobresa demostra que el 80 per cent de fillets que viuen en famílies pobres també patiran manca de recursos quan siguin adults. Aquesta herència és patrimoni de la crisi i de la forma de sortir-ne. Els indicadors sobre la millora econòmica no tenen en compte que hi ha moltes més famílies que sobreviuen amb menys doblers que abans de la crisi. La teoria que així com millori l’economia global també sortirà més gent de la pobresa, de moment, no es compleix. I no només pels indicadors de l’informe de Caritas, que constaten la cronificació de la pobresa, sinó pel que es veu al nostre voltant si un vol observar el que passa.

Durant els anys més durs de la crisi ens arribaven a la redacció avisos d’algú que havia vist una persona dormint al carrer, però no ho vam poder constatar. Ara a Menorca hi ha més de vint persones localitzades que viuen sense sostre o sota un sostre molt precari de cases en runes. Són les que reben la visita de personal de Caritas. Però n’hi ha més. Cada vegada coneixem l’existència de més cases ocupades, en alguna ocasió a través de notícies de succeïts. És la pobresa pública, mentre que la privada, la que fa sentir vergonya a qui la pateix, encara roman oculta.

Si l’economia tota sola no ha de resoldre aquesta nova realitat, convé que les administracions hi prestin més atenció. Sembla, a vegades, que els plans d’emergència social que plantejaven alguns partits que ara governen, realment no siguin tan urgents. S’han fet algunes coses (les beques perquè els fillets de famílies amb pocs recursos puguin anar a l’escoleta), però hi manca més iniciativa.

Els pobres són incòmodes. A molts llocs ja els han integrat en el paisatge i així sembla que no molesten tant. Recuperar la societat del benestar passa per donar una resposta de la societat a la pobresa.

Los otros accidentes mortales

lunes, abril 4th, 2016

Hay mucha más gente que muere por suicidio que por accidente de tráfico. Casi el doble, según los últimos datos del INE. En Menorca se suicidaron 27 personas en los dos últimos años controlados (2013 y 2014) las cifras más elevadas desde que se recopilan los datos (2000). Para evitar los accidentes de tráfico se invierten millones de euros en campañas de publicidad y se incrementan las sanciones. Para evitar los suicidios nadie levanta un dedo.

Quizás porque en el fondo pensamos que no hay motivos para evitarlos. Se trata de una decisión personal. Hay quien incluso defiende la idea de que en casa deberíamos tener un set para un caso de despedida urgente. Desde este punto de vista, la vida es lo único que realmente nos pertenece y ese sentido de la propiedad es lo que crea una línea roja para que nadie se entrometa.

Esa sentido de la privacidad se aplica también a los niños. Nadie discute que una madre le dé un bofetón a un niño en público. Rajoy le dio un cachete a su hijo por decir una tontería futbolística en la radio. Antes sucedía lo mismo con los hogares, aunque en su interior hubiera una mujer sufriendo malos tratos, nadie se atrevía a llamar a la puerta.

El problema del suicidio son las causas. ¿Quien se despide toma la decisión con libertard?. Curiosamente, los suicidios crecen cuando más penuria económica existe. ¿Es justo que alguien se suicide acuciado por las deudas?

Menorca no tiene más suicidios que el resto del Estado. Las medias a largo plazo se aproximan bastante. Sin embargo, la dificultad para evitar una desgracia, no es una excusa para que no exista algún tipo de protocolo de prevención. Alguien en algún momento puede intuir un suicidio. Un accidente de tráfico deja un trauma en muchas familias. Un suicidio también.