Aylan Kurdi

Has mort quan lluitaves amb la teva família per viure en pau, enfora de la guerra, navegant en una barca neumàtica, que a poc a poc s’enfonsava. El teu cos ha continuat surant, dirigit per una brúixola màgica, fins que s’ha dipositat a la vorera de l’aigua, a una platja de Turquia. Amb la cara amagada a l’arena i el teu petit cos de 3 anys en posició d’innocència absoluta, capaç encara de somniar. Estaves preparat per la foto, perquè tothom necessitava escoltar el teu missatge, per despertar de l’anestèsia que provoca entendre el món com un mar immens i anònim, on no hi ha persones, només notícies.

Necessàriament la teva mort ha de ser útil. No pot ser, Aylan, que la imatge que ens has enviat no faci baratar els cors de pedra, més enllà del sentiment de curta durada. Ja hi ha una reacció, també aquí a aquesta petita illa, per estar oberts a acollir els refugiats.

Una de les ferides més profundes que pateix aquesta humanitat és la pèrdua de la innocència. Tu ens has recordat el que érem i també el que hem perdut. Si en lloc del teu petit cos, amb els bracets estirats, els calçons curts i les avarques posades, hagués estat un immigrant africà pare de família, la foto no ens haguera arribat. Has estat, idò, el missatger de l’esperança.

Però serem capaços de canviar, per poder tornar a créixer, com quan érem innocents?. És difícil, perquè tenim por als forasters i l’economia que hem construït no ens deixa sortir de la gàbia. Fins i tot ho diu la cançoneta menorquina:«Quan vingueren gent de fora, gent del nord, gent estranya….», que mai no escoltaràs, ni barataràs.

Tu sabries dir, Aylan, quina diferència hi ha entre un refugiat i un immigrant? O entre un europeu, un sirià i un africà?. Hi ha les que marquen la política i l’economia. Són les ciències que expliquen que dues persones a la vorera d’una platja no tenen dret a veure el mateix horitzó.

Leave a Reply