Transparent no és un estat, és una actitud

És impossible que un sigui transparent, però sí que pot practicar la transparència. És una de les paraules de moda i un dels compromisos dels nous governs d’esquerres. Fins i tot la consellera menys contaminada per la professió política, la menorquina Esperança Camps, gestionarà una nova àrea que porta per títol de Cultura, Participació i Transparència. Tota una declaració d’intencions que s’ha de veure com es concreta, com es porta a la pràctica.

No serà fàcil perquè hi ha una obsessió per part dels que tenen el poder, ara i abans, de controlar la informació. Diuen que és per responsabilitat i perquè s’ha de decidir el moment adient, la forma en què s’informa, quines dades es donen i quines no i fins i tot s’analitza com s’entendrà el missatge.  Al final, molts polítics no saben separar la informació de la propaganda.

Els nous governants demanen una treva de cent dies. No ho demanen només a l’oposició, que no té gaires problemes per concedir-la mentre es recupera de les ferides, sinó que també ho reclamen de la premsa.

Els periodistes som, per vocació i compromís professional, l’eina imprescindible per exercir la transparència. Tenim els mitjans per a fer arribar la informació i la capacitat per analitzar les dades i oferir la interpretació amb criteris de servei públic. La desconfiança del polític cap al periodista no és una excusa per a no donar la informació. El periodista té l’obligació de ser incòmode pels administradors públics, perquè no els serveix a ells, sinó als ciutadans que s’informen.

Hi ha polítics que tenen la temptació de fer creure que amb les xarxes socials poden accedir directament als ciutadans i arraconar els mitjans de comunicació. La temptació a no respectar la professió periodística és un dels perills perquè la transparència sigui una promesa electoral incomplerta.

Leave a Reply