Archive for julio, 2015

L’amo en Xec tenia raó i no era periodista

martes, julio 28th, 2015

Els tòpics -que alguna cosa deuen endevinar- asseguren que el caràcter menorquí es defineix per el «poc a poc», el fals himne de «Un senyor damunt un ruc» i una reacció alèrgica a les grans obres, sobretot si són rodones.

Cada poble pronuncia la «è-e-é» de forma diferent, cosa que expressa la diversitat com un valor a protegir i respectar. A Maó viuran pendents de la «h» mentre «Es Mahón» sigui la cançó de l’estiu. I a Ciutadella sembla que és impossible desprendre’s del sentiment tràgic de l’amo en Xec, que es resumeix en què les bones intencions no solen acabar en bons resultats. La sentència: «L’operació ha anat bé però sa dona és morta» es pot aplicar a moltes històries i circumstàncies, com un condemna que no es pot superar. És com l’equilibri que també es dóna entre la tragèdia de l’assalt turc, que es celebra el 9 de juliol, i la passió  renovadora de Sant Joan, amb la dosi justa d’herència salessiana amb la devoció a la patrona.

La força del sentiment de poble que té Ciutadella és excepcional i desaprofitat. Quan arriba a les institucions es disol com un terròs de sucre. Molts dels batles que han presidit el Saló Gòtic han arribat plens de bones idees (alguns no) i al final per les pròpies capacitats o per les circumstàncies, l’operació no ha anat bé.

L’Ajuntament és el resultat del desgovern de tants d’anys. Hi falta ordre i organització. La nova batlessa, Joana Gomila, té la capacitat, el cap clar, per fer-ho. Perquè fent les coses amb lògica, passa a passa, poc a poc, ordenant l’administració és com els projectes començaran a donar resultat, millorarà l’eficàcia, i després de cada operació no farà falta passar per l’UCI.

Per aquest motiu no s’entén com perd el temps amb un protocol per posar normes als periodistes. No és la millor forma d’arribar a la transparència. La intenció podia ser bona, però l’operació era innecessària. Hauria d’escoltar més l’amo en Xec.

Transparent no és un estat, és una actitud

miércoles, julio 22nd, 2015

És impossible que un sigui transparent, però sí que pot practicar la transparència. És una de les paraules de moda i un dels compromisos dels nous governs d’esquerres. Fins i tot la consellera menys contaminada per la professió política, la menorquina Esperança Camps, gestionarà una nova àrea que porta per títol de Cultura, Participació i Transparència. Tota una declaració d’intencions que s’ha de veure com es concreta, com es porta a la pràctica.

No serà fàcil perquè hi ha una obsessió per part dels que tenen el poder, ara i abans, de controlar la informació. Diuen que és per responsabilitat i perquè s’ha de decidir el moment adient, la forma en què s’informa, quines dades es donen i quines no i fins i tot s’analitza com s’entendrà el missatge.  Al final, molts polítics no saben separar la informació de la propaganda.

Els nous governants demanen una treva de cent dies. No ho demanen només a l’oposició, que no té gaires problemes per concedir-la mentre es recupera de les ferides, sinó que també ho reclamen de la premsa.

Els periodistes som, per vocació i compromís professional, l’eina imprescindible per exercir la transparència. Tenim els mitjans per a fer arribar la informació i la capacitat per analitzar les dades i oferir la interpretació amb criteris de servei públic. La desconfiança del polític cap al periodista no és una excusa per a no donar la informació. El periodista té l’obligació de ser incòmode pels administradors públics, perquè no els serveix a ells, sinó als ciutadans que s’informen.

Hi ha polítics que tenen la temptació de fer creure que amb les xarxes socials poden accedir directament als ciutadans i arraconar els mitjans de comunicació. La temptació a no respectar la professió periodística és un dels perills perquè la transparència sigui una promesa electoral incomplerta.

Los buenos principios

lunes, julio 13th, 2015

Cuando hace años se firmaba un contrato encajando las manos, ya se hablaba de los buenos principios. Era cuando las cosas se hacían porque nacían de lo más profundo del corazón y cuando nadie miraba, sin esperar el reconocimiento de nadie. Incluso la concesión de un premio por una hazaña podía ser poco respetuoso, desmerecedor.

Me ha impactado la historia de Nicholas Witon, un británico que en 1939 salvó a 669 niños judíos del riesgo de morir a manos de los nazis en Praga. Allí se quedó, sin embargo, el último tren que no consiguió que saliera de la estación y de cuyos ocupantes nunca más se supo. Ha muerto hace pocos días a los 106 años. Su historia tiene similitudes con la de Schindler, pero con una diferencia esencial: de él no solo no se ha hecho una película sino que hasta finales de los 80 nadie sabía lo que había hecho, ni su mujer. Fue ésta quien encontró en el desván una lista con algunos de los nombres de los niños que salvó. Entonces la historia trascendió. Un día le invitaron a un plató de televisión, con público. Él no se atribuía méritos por lo que hizo, pero el presentador pidió a los presentes que si había alguien al que Witon hubiese salvador la vida durante la segunda guerra mundial que se pusiera de pie. Se levantaron todos los que ocupaban el estudio.

Las hazañas nos emocionan, pero lo que realmente resulta extraordinario es que Nicholas Witon no contara a nadie lo que hizo, porque lo consideraba una consecuencia normal del ejercicio de sus principios. En sus explicaciones, se refiere a “la bondad activa”.  Siguiendo su reflexión, el mundo está lleno, llenísimo, de personas buenas, de buena gente, que no hace nada por cambiar las cosas. Por eso resulta especialmente sugerente comprender que la bondad es un gran motor para la acción. Hoy quizás nos movemos por otros principios. Y además no hay acción que valga la pena que no espere su correspondiente premio. Quizás habría que recuperar el principio de la gratuidad, que no consiste solo en hacer las cosas sin esperar nada a cambio, sino en saber que hay algo en la vida que no tiene precio, que nadie puede comprar.

La paraula i l’espasa

lunes, julio 6th, 2015

Maite Salord va oferir ahir un primer discurs complet, ben estructurat, marcant els objectius per aquests dos anys de presidenta, amb compromisos concrets (la residència pels malalts menorquins a Palma, que havia oblidat Armengol, o la creació d’un gabinet tècnic transversal lligat a la Reserva de la Biosfera, per exemple). També un discurs ple de símbols, perquè no hi ha dubte que és una mestra de les paraules. No hi van faltar les idees que l’esquerra nacionalista ha fet pròpies des de fa anys. Jurar la fidelitat al Rei i a la Constitució per imperatiu legal i sense renunciar al dret a decidir; la recuperació de la defensa del territori, que vol tornar a ser patrimoni de l’esquerra; l’impuls de la llengua catalana; les polítiques socials amb una renda mínima per gent sense recursos. A aquests eixos hi afegeix els efectes dels nous temps: un canvi social que demana una nova forma de fer política, amb «proximitat, transparència, participació i eficàcia». És positiu que ofereixi al PP una cadira a les reunions del Consell Executiu. I planteja també un canvi econòmic -proposarà un Pla estratègic de Transició- que no només valori el creixement econòmic.

Maite Salord va acabar amb un vers de Joan Salvat-Papasseit: «Als llavis una flor i l’espasa ferma», que vol que inspiri la seva forma de gestionar. La flor als llavis és la paraula, que domina prou bé, haurem de veure on aplica l’espasa.

La nova presidenta va repetir que el repte no està lliure de dificultats. Ja s’ha vist en el procés per arribar al pacte del tripartit. Tal vegada superar aquests obstacles i ser més flexibles en la negociació haurà representat un curs de formació per qui vol fer del diàleg i del pacte l’estil del nou govern.

Les paraules fins ara han estat flors. L’espasa és el símbol de l’acció executiva. Per tant, s’obre el temps de passar de la paraula als fets. «Fets» és una paraula accentuada per la mateixa presidenta al seu primer discurs.