Archive for Septiembre, 2014

La ciutat i el teatre

Lunes, Septiembre 29th, 2014

Ciutadella té una força cultural impressionat. Es veu amb la música i l’art. Massa vegades ha estat mancada dels espais necessaris per a promoure aquesta activitat cultural, que ha crescut tot i aquests obstacles. També amb el teatre ha destacat, per l’empenta de les companyies locals i per la trascendència del Premi Born. Ara l’Ajuntament recupera el seu teatre. Ja és el propietari de tot l’edifici, també de les llotges, després d’una bona gestió de Maite Salord. Ara falta que aquest espai teatral torni a la vida amb la capacitat de ser un motor de cultura, perquè en temps d’austeritat, un teatre a Ciutadella no és un luxe.

Les administracions han de participar perquè compti amb l’equipament necessari. No crec que el debat més important sigui si la gestió ha de ser pública, privada o mixta, sinó què es vol fer amb aquest espai privilegiat. S’ha demostrat que un teatre pot ser no només un focus de cultura, sinó també de vida social i d’activitat econòmica.

Ciutadella ha perdut un poc d’empenta i d’iniciativa. Compta amb una bona estructura social, que participa de la vida pública, però no hi ha un projecte compartit. Es veu amb la petita polèmica sobre l’espai de la via pública que han d’ocupar les taules dels bars i els productes de les botigues. Els interessos són diferents i es perden moltes energies en les batalles petites. I així surten algunes bones idees, com la possibilitat que les cases nobiliàries, algunes abandonades i en estat de runa, puguin convertir-se en hotels de luxe.

I mentre, hi ha una d’aquestes cases, Can Saura, d’un gran valor, que es podrà convertir temporalment en seu judicial. Tot són idees que apunten en direccions diferents. Valdria la pena entendre que a Ciutadella la Cultura és un Patrimoni que s’ha de conservar i gestionar de tal manera que no vagi minvant, sinó creixent. I en aquesta gestió, en la mateixa direcció, hi han de participar administracions i particulars.

 

El dique sin fondo

Domingo, Septiembre 21st, 2014

El puerto de Son Blanc es una infraestructura útil desde el día que se inauguró, el 15 de mayo de 2011. El número de pasajeros, el volumen de mercancías y la transformación del puerto histórico lo demuestran. Al día siguiente, quien iba a ser alcalde, José María de Sintas, ya pedía su ampliación. El Govern ha prometido en distintos momentos dos fingers para el embarque, los duques de alba para los cruceros y grandes esloras, e incluso una cinta mecánica para el traslado de las maletas desde la estación hasta los barcos. Nada de nada. La verdad es que aunque la actividad portuaria genera unos ingresos de 2,5 millones de euros al año, el puerto está hipotecado. El Govern ha de pagar 8 millones de euros al año a los bancos entre amortización e intereses para cubrir el coste total de 118 millones de euros, la obra pública más cara de la historia insular. ¿Vamos a tener que esperar a 2032 para que el Govern lleve a cabo alguna de las inversiones que Son Blanc necesita? O peor todavía, ¿debe financiar el coste total con sus ingresos? Esto significaría no gastar un euro en el puerto durante 47 años.

Lo que me sorprende es que nadie se haya tomado en serio la necesidad de explicar cómo es posible que una obra que se adjudicó por 50.246.550 euros a la UTE formada por Ferrovial, Arrom Bibiloni y Pedres Ciutadella haya costado 118 millones.

Que una isla precisa de buenos puertos es una obviedad. Al transporte marítimo no se le ha prestado la atención que merece. Entre otros motivos, porque el de Maó y el de Ciutadella pertenecen a dos administraciones distintas. José Llorca, presidente de Puertos del Estado, cree que el puerto de Maó debe competir para recuperar el tráfico que se ha trasladado a Ciutadella.

Quizás conviene invertir en los dos puertos para que la Isla salga ganando.

 

La llei i la política

Domingo, Septiembre 21st, 2014

Mariano Rajoy té alguna responsabilitat més que la d’aplicar la llei i defensar la Constitució davant del desafiament sobiranista de Catalunya. La concentració de la Diada no és una anècdota. El president ha de fer política, en el bon sentit de la paraula. Igual que acabar amb la corrupció no és competència dels jutges, encara que ho sembli, resoldre el conflicte català no és missió del Tribunal Constitucional.

El president del Govern està amagat rere el mur de la llei. Mentre, Artur Mas condueix un tren sense frens, cap a un precipici, cap a una fractura social de conseqüències terribles.

El primer ministre britànic, David Cameron, se’l veu ara com un dirigent dèbil, per permetre el referèndum a Escòcia. Segurament es va equivocar quan en lloc d’oferir més autonomia, que de fet era el que demanaven els escocesos, es va decantar per una pregunta sobre la independència, que li ha creat un munt de maldecaps. Tothom està d’acord que després de la votació, sigui quin sigui el resultat, s’hauran de prendre mesures importants per evitar conseqüències econòmiques greus i que ningú desitja. També serà el moment de la política.

És idò la posició de Rajoy d’aplicar la llei i només la llei, la millor forma de resoldre el conflicte català? Jo crec que no. Ja és massa tard per recordar les conseqüències de la batalla del PP en contra de l’Estatut de Catalunya. O l’ús polític de la llengua. Tal vegada Mas estaria disposat a aturar un tren que ja té Oriol Junqueras d’ERC com a conductor. Si no es celebra el referèndum hi haurà noves eleccions anticipades i és probable que ERC sigui el partit més votat.

Mariano Rajoy hauria de pensar si no serà millor negociar amb Mas que continuar a la trinxera en contra d’una Catalunya encapçalada per ERC. O és que Rajoy ja té previstes mesures més contundents?

Alemania, tan cerca y tan lejos

Lunes, Septiembre 8th, 2014

Si Matthias Roters, el cónsul honorario de Alemania, se hiciera un análisis de sangre creo que demostraría que ha alcanzado el punto de equilibrio perfecto entre su origen alemán y su querencia menorquina. Pero esos equilibrios no son solo consecuencia del lugar en que has nacido y la tierra donde comes, sino que es algo que se trabaja, se cuida, se riega.

Roters han cuidado su relación con Alemania y ha ejercido con iniciativa su título de cónsul honorario. Hay gente que cuando le conceden un título parece que ya va implícito el reconocimiento, el homenaje. El cónsul ha recibido la Cruz de la Orden del Mérito de su país después de muchos años de dedicación.

Ha conseguido que varios embajadores visiten Menorca (Bitterlich en 2000, Boomgaarden en 2004), organizó un encuentro de cónsules en la Isla en 2007, ha colaborado con varios proyectos, como el libro de María Hernbrodt, la nieta del capitán del «Mathilde», y le tocó vivir el trágico accidente de sa Penya de S’Indio, que provocó la muerte de tres de los cuatro miembros de la familia Brecht en 2003.

Pero lo que me parece más interesante de la trayectoria de Roters es su integración en Menorca. Habla nuestra lengua con el agradable acento de quien ha decidido incorporarse a una cultura que no es la propia. Es habitual de espectáculos, conciertos y actos culturales, y ha asumido responsabilidades en la organización empresarial de los bisuteros, Sebime, como presidente en 2006. (Le tocó vivir el traslado de la feria en 2010).

Cuando reconocemos el éxito de una trayectoria vital, vale la pena preguntarse cómo lo ha conseguido. Yo creo que la cultura, que emana de la educación, es la sangre que mueve el espíritu. ¿Estamos educando para alimentar ciudadanos cultos, amables, comprometidos, de mente abierta?

Fer que funcioni

Lunes, Septiembre 1st, 2014

He hagut de fer un tràmit al Registre Civil de Manises, a València. Aquesta oficina, que no és cap de partit judicial, es troba a 300 metres de la de Quart de Poblet, que sí ho és. A aquest Registre, es pot expedir un document el mateix dia que hi vas. A Manises tarden 3 setmanes perquè l’han d’enviar a Quart perquè el signi el jutge el dia que li vagi bé i després l’han de tornar a Manises. Una feinada. El que tenen en comú els dos registres són les pancartes de protesta en contra de la privatització del servei i la possible destrucció de llocs de feina ocupats per funcionaris. Entenc  els motius de la protesta, però no puc entendre que tardin tres setmanes per un paper i que no es plategin una altra manera de fer la feina. No sé. Anar amb bici a  portar els papers a Quart, esperar que el jutgi els signi i donar-los al contribuent el mateix dia o a l’endemà. Jo crec que s’ha de fer que els serveis públics funcionin i la responsabilitat és dels que hi treballen, principalment. Animar els funcionaris a tenir iniciativa perquè el seu servei atengui millor els ciutadans hauria de ser un objectiu polític de primer ordre.

A l’educació no passa el mateix, però hi ha una semblança. No crec que s’hagi de fer un reconeixement a tots els mestres, de forma genèrica. N’hi haurà que s’ho mereixen i d’altres que no. El que sí crec és que el col·lectiu de mestres en tost de pensar en celebrar una vaga el 15 de setembre i mantenir les mesures de pressió contra el Govern, hauria de ser capaç d’aconseguir que el proper curs sigui el millor dels darrers anys. Pels alumnes, els contribuents del demà. I pensar en altres formes d’expressar el desacord.

El Govern ha fracassat amb la seva polìtica educativa. No perquè no pugui aplicar el TIL, que ho pot fer, sinó perquè ha estat incapaç de gestionar el conflicte per trobar camins d’acord. És evident que «en contra del» Govern es viu millor. Però els docents haurien de demostrar que poden donar una lliçó pedagògica renunciant a fer vagues, fent més esforç encara per un curs millor, sense abandonar l’actitud crítica ni les seves raons justificades. No són educadors? I funcionaris?