Barcelona no es reconeix en el mirall

La Barcelona del segle XXI em recorda «El país de les últimes coses» de Paul Auster. Els okupes de Sants només són una mostra del que s’amaga davall de l’estora.

És una ciutat plena de turistes que volen descobrir Gaudí i que omplen d’idiomes estrangers els carrers i el metro, mentre fan créixer el rècord de visitants. Aquesta és una de les estadístiques en què es mesura l’èxit. Formen part de la «superestructura», on també s’hi troba la cultura i fins i tot la política.

Només he passat uns dies a Barcelona i he estat espectador d’una obra tràgica. A molts de carrers -cap del centre turístic- es fan dues cues: la dels turistes en direcció a la Sagrada Família, per exemple; i la dels que es dediquen a recollir deixalles dels contenidors i que tots van amb un carro de supermercat. Són centenars. Alguns es troben a la plaça de l’Escorxador, en una reunió de pobres emprenedors. Cada supermercat té a la porta algú més passiu amb la mà estesa. Aquí la pobresa fins i tot sembla estructurada, com si el Pla Cerdà mantengui la inèrcia. Gairebé totes les botigues de barri són ateses per paquistanesos, que també es dediquen a la prostitució al barri del Raval. Els bars de la perifèria són dels xinesos, que t’ofereixen entrepans de botifarra. Els sudamericans es dediquen més a les botigues de fruita.

Al monument del Dc. Robert de la Diagonal, el mexicà que va presidir la Lliga Catalana a començament de segle XX, un grup d’adolescents juga a la pilota. Canten el «Cara al sol», mentre al fons hi ha un gratacels amb set o vuit banderes independentistes. Mentre, un pobre renta la roba a la font de la plaça. Els turistes passen en fila i no miren. Van cap al museu modernista de la Casa Batlló.

Em costa entendre com el turisme, la cultura, la política i la pobresa poden conviure amb tant de seny, de forma tan independent. De moment, inflen la bimbolla.

Leave a Reply