Archive for Junio, 2014

Radicales libres y sordos

Lunes, Junio 30th, 2014

Las sociedades que han criado el miedo inducido han protagonizado algunos de los capítulos más negros de la historia. El temor que incuba la crisis alimenta los radicalismos. Y hoy se preconiza el miedo a los radicales, a los que se encierran en bancos para evitar un desahucio, a los que reclaman la independencia, a los indignados electos, a quienes se atreven a juntar las palabras diálogo y ETA. Por eso es tan fácil elevar la anécdota a la categoría. La información objetiva sobre algún descerebrado con algún símbolo independentista apaleando a un agente de policía se generaliza, de forma más o menos sibilina, para criminalizar el nacionalismo.

La libertad es un producto adulterado. Nos lo han vendido con tantas prestaciones que al ponerlo en práctica descubres los defectos. Por ejemplo. a mi me da más miedo un sistema que permite comprar una vivienda con una hipoteca y que al pinchar la burbuja, después de diez años de firmar con el banco, debas más dinero del valor del piso, que un grupo encerrado en un banco protestando contra un desahucio. Me da más miedo uno que insulte a los etarras y alimente el odio contra los asesinos, que quien intente pactar con los abertzales para resolver un conflicto. Me da más miedo oír a coro la descalificación de los catalanes que un referéndum.

Los radicales minoritarios son necesarios para espantar las moscas de la democracia. Sin embargo los radicales mayoritarios me dan mucho miedo. Y veo crecer el radicalismo entre demasiados partidos políticos de cuño diverso, colectivos y ciudadanos.  Incluso quienes sustentan el sistema lo están socavando con sus actitudes sectarias. El mal de los radicalismos no está en las ideas que los inspiran sino en la sordera de quienes permanentemente otean la llegada del enemigo.

Felip VI i el caixer senyor

Lunes, Junio 23rd, 2014

Ara em ficaré en un camp d’aubregínies (berenjenal). Em servirà per treure una espina petita que em vaig deixar clavar fa més de trenta anys. Llavors vaig guanyar un petit premi literari a Ciutadella amb una història sobre Sant Joan. Hi havia un paràgraf on deia que el caixer senyor no és el protagonista sinó que representa el protagonista. La idea era lògica. No vivim en temps del periatge del 1301 i avui el protocol de Ciutadella és una fantàstica representació d’una tradició plena de preciosos detalls. El jurat em va dir que si volia cobrar els doblers del premi havia de treure aquest paràgraf que no consideraven prou encertat. Ho vaig acceptar. Era estudiant i tenia gana. Ara em costaria més agafar els doblers i córrer, tot i que crec que sempre es pot cedir en coses petites si no t’obliguen (ni et deixes) a renunciar a les que són importants.

Les coses essencials, el valor de la tradició, allò important d’un protocol, no ho mantenen viu els llibres i els historiadors, sinó la gent que ho viu. Per aquest motiu Sant Joan té tanta força.  Però totes les coses necessiten adaptar-se als temps perquè renovar-se no és renunciar a allò que estimes.

Ho hem vist amb la proclamacio del nou Rei. Sang (blava) nova per renovar una institució gastada pels homes i les dones que l’han representada i que sap que per sobreviure s’ha d’adaptar. No crec que Felip VI arribi a ser caixer senyor, tot i que és noble i té propietats a Ciutadella.

Però seguint el seu exemple es podria donar una petita passa per conservar millor la millor festa del món: que formin part de la qualcada les dones pageses. No qualsevol dona, sinó només les del camp, assegurades o no. Per què una dona (noble) podrà arribar a ser reina d’Espanya i una dona (pagesa) no pot qualcar per Sant Joan? Adaptar-se és sobreviure.

Educació sense màrtirs

Lunes, Junio 16th, 2014

A la guerra de l’educació a Balears no hi haurà guanyadors, sí moltes víctimes i alguns màrtirs, persones que estan fent un sacrifici extrem per una o altra causa. El professor Jaume Sastre manté la seva vaga de fam reclamant un diàleg que continua semblant impossible. Ha aconseguit revitalitzar el moviment de protesta, esgotat després de tants de mesos de lluita i tant d’immovilisme, però no troba la resposta d’una consellera, que continua pensant que pot baratar el model educatiu en contra de la majoria dels docents. Quin disbarat!. A més l’estratègia de Rajoy que qui aguanta al final guanya només funciona en situacions en què l’estratega pot mantenir el perfil baix, però mai quan s’anima l’enfrontament. No crec que ningú pensi que la calor de l’estiu refredarà el conflicte.

Quan veig a Joana Maria Camps al Parlament o a molts actes públics, o davant dels mitjans no puc evitar pensar que no s’ho passa gens bé. I podria estar en el camí del martiri per una causa que ha perdut els seus objectius pedagògics i que ara només s’alimenta del conflicte.

Crec que el president Bauzà prendria una decissió assenyada si deixa descansar a la consellera ciutadellenca, renova els responsables de la Conselleria (però que no posi n’Estrarellas de conseller!) i obre una porta a resoldre aquest enfrontament en contra de l’educació.

La llista de raons pel canvi és llarga, bastarien els expedients polítics contra els tres directors de Maó o la col·locació de persones sense cap experiència en càrrecs de confiança, però el principal motiu no està en el conflicte, sinó en la necessitat que el començament de curs sigui diferent, que l’educació torni a ser l’objectiu de tots. Abans de les eleccions de 2011, José Ramón Bauzá deia que aquesta seria la legislatura de l’educació. Fins ara no ho ha estat. I el temps s’acaba. I les eleccions tornen.

Cuatro estrategias y un destino

Lunes, Junio 9th, 2014

Menuda partida de póker. La monarquía, el PP, el PSOE y la indignación intentan jugar sus cartas con estrategias evidentes.

El Rey abdica porque no tiene otra opción. Los resultados de las elecciones Europeas le convencen de que los apoyos por la continuidad de la monarquía (PP y PSOE) se tambalean. La despedida de Rubalcaba acelera el motor de la sucesión. Toda la estrategia mediática pretende dos cosas, que a Juan Carlos no le recuerden por su última crónica, sino por los buenos tiempos con Adolfo Suárez, y evitar que la reclamación del referéndum de los partidarios de una república se extienda en exceso.

Y mientras, los dos grandes (pero menos) partidos, que ya no suman ni el 50 por ciento de los votos, buscan remontar. Todos los del PP repiten un argumentario único: España sale de la crisis gracias a que Rajoy evitó el rescate de la Unión Europea (no el financiero, claro) y las perspectivas son muy optimistas, porque, entre otras cosas, se van a bajar los impuestos.

El PSOE mira alrededor para cambiarse a sí mismo. Rubalcaba se va sin desprenderse de la responsabilidad del hombre de Estado (sí a la sucesión monárquica). Sin embargo, hierve la tentación de sumarse a las reivindicaciones más populares, entre ellas el referéndum sobre el modelo de Estado. Vicenç Tur está con Eduardo Madina, y  los socialistas de la Isla empujan por dar un paso a la izquierda.

Podemos es el caso insólito de un colectivo que primero tiene los votos y después ha de construir un partido. En Menorca todavía se oye más la protesta de la PAH, contra los desahucios, que las primeras voces de Podemos. El reto de la indignación de acudir a las elecciones no se alcanza en la jornada de votación.

¿Quién va de farol en esta partida y quién ayudará a que el cambio sea real?

Barcelona no es reconeix en el mirall

Miércoles, Junio 4th, 2014

La Barcelona del segle XXI em recorda «El país de les últimes coses» de Paul Auster. Els okupes de Sants només són una mostra del que s’amaga davall de l’estora.

És una ciutat plena de turistes que volen descobrir Gaudí i que omplen d’idiomes estrangers els carrers i el metro, mentre fan créixer el rècord de visitants. Aquesta és una de les estadístiques en què es mesura l’èxit. Formen part de la «superestructura», on també s’hi troba la cultura i fins i tot la política.

Només he passat uns dies a Barcelona i he estat espectador d’una obra tràgica. A molts de carrers -cap del centre turístic- es fan dues cues: la dels turistes en direcció a la Sagrada Família, per exemple; i la dels que es dediquen a recollir deixalles dels contenidors i que tots van amb un carro de supermercat. Són centenars. Alguns es troben a la plaça de l’Escorxador, en una reunió de pobres emprenedors. Cada supermercat té a la porta algú més passiu amb la mà estesa. Aquí la pobresa fins i tot sembla estructurada, com si el Pla Cerdà mantengui la inèrcia. Gairebé totes les botigues de barri són ateses per paquistanesos, que també es dediquen a la prostitució al barri del Raval. Els bars de la perifèria són dels xinesos, que t’ofereixen entrepans de botifarra. Els sudamericans es dediquen més a les botigues de fruita.

Al monument del Dc. Robert de la Diagonal, el mexicà que va presidir la Lliga Catalana a començament de segle XX, un grup d’adolescents juga a la pilota. Canten el «Cara al sol», mentre al fons hi ha un gratacels amb set o vuit banderes independentistes. Mentre, un pobre renta la roba a la font de la plaça. Els turistes passen en fila i no miren. Van cap al museu modernista de la Casa Batlló.

Em costa entendre com el turisme, la cultura, la política i la pobresa poden conviure amb tant de seny, de forma tan independent. De moment, inflen la bimbolla.

De profesión, rey

Lunes, Junio 2nd, 2014

Juan Carlos I se ha jubilado, lo que en lenguaje monárquico se llama abdicar. El relevo generacional es algo natural y quizás por eso, en el mensaje real, el rey no aporta otros motivos. Sin duda los hay, porque su intención durante mucho tiempo había sido que para llegar a “rey puesto” había que pasar por “rey muerto”.

Juan Carlos dijo que lo que mejor defínia a la reina Sofía es que es “una gran profesional”. Él tampoco se ha quedado corto. Al margen de yernos y deslices, hay que reconocer que Juan carlos ha cumplido con su trabajo. Durante la transición, cuando el estamento militar le miraba con el ojo izquierdo y el morro torcido, durante el 23-F, cuando supo esquivar los pasos previos de la asonada y después defendió desde la almena el sistema democrático, y en sus contactos y viajes institucionales, casi siempre como apoyo al Ejecutivo de turno.

Incluso en sus momentos más altos de popularidad y más bajos de valoración ha sabido resurgir a base de multiplicar la agenda, de mostrarse modesto en las formas y cercano a quienes no le votan. Ese rey humano ha decidido descansar, desconectar la presión mediática, en un momento estudiado, a pocos días del mundial de Brasil, con los primeros calores del verano, y sus páginas para la historia ya escritas.

Feliz jubilación y bienvenido Felipe VI, cuya primera labor será mejorar el papel histórico de su tocayo y lejano pariente, Felipe V.