La pèrdua de la tolerància

Si un dels estats naturals de l’home i de la dona és baratar les coses, en una activitat infinita, s’han d’assumir com a normals els canvis que vivim. Ningú pot pretenir viure en el passat i, per exemple, prescindir d’internet. Però hem acabat amb coses que no valia la pena soterrar. Enyor les portes obertes de les cases, quan el pitjor que et podia passar és que els al·lots et fessin pestellet o t’amagassin l’estora.

Hi ha paraules que han baratat el significat. Confiança podria ser sinònim d’imprudència. També la tolerància ha perdut l’essència positiva i avui molts que no la practiquen la consideren un símptoma de debilitat.

El diccionari diu que la tolerància és la “disposició a admetre en els altres una manera de pensar, creure, d’obrar diferent de la nostra”.

Ser intolerant no està mal vist. Fins i tot pot semblar que un intolerant és una persona coherent amb la defensa de les seves idees, en una societat que es mareja sota un allau d’informacions buides o manipulades, interessades, parcials, víctimes del culte a la imatge.

La intolerància és una de les malalties que més perjudiquen la salut de la política. Mirau al voltant, llegiu els diaris i escolteu els polítics i penseu qui està disposat a admetre que els que pensen diferent poden tenir una part de la raó.

La pràctica de la tolerància és una de les condicions bàsiques per a conservar la biodiversitat. Si aplicam aquesta idea al món dels ocells, a qui li podria agradar la idea que al final dels dies l’única espècie supervivent sigui la dels lloros.

Leave a Reply