Esportistes sense ales

Tenc un nebot que és un ‘figura’ del tenis de taula, el que abans se’n deia “ping-pong”. També és molt bo cercant esclata-sangs, espàrrecs i caragols, però aquest és un altre tema. Com a esportista s’havia acostumat a competir amb els poderosos mallorquins i amb els eivissencs, en una lliga autonòmica, habitual en molts esports minoritaris. Ara ja no hi ha doblers públics per pagar els bitllets d’avió i l’hotel i si vol competir ho han de pagar els seus pares.

Una cosa és que la crisis acabi amb les subvencions públiques i una altra és que es considerin lògiques les desigualtats. Mallorca, per població, no necessita de les illes menors per organitzar qualsevol competició esportiva. Per altra banda, les lligues professionals centren l’interès i bona part de la despesa pública, però l’esport anomenat de base no pot quedar arraconat. I més quan aquests joves han de superar l’obstacle que representa pagar més car el bitllet d’avió que si la seva lliga fos la catalana. Així, encara seria possible trobar algun preu d’oferta, que amb Palma és impossible. El perill de la crisis és que converteixi l’austeritat en pobresa i sobretot que aquesta és consideri una conseqüència lògica dels nous temps.

No hi ha doblers perquè els joves practicants d’esports minoritaris vagin a Palma o a Eivissa a competir però viatjarem als Island Games de les Bermudes. Els objectius estratègics s’estan desenfocant.

One Response to “Esportistes sense ales”

  1. manumenorca dice:

    … Es verdad.

Leave a Reply