Archive for marzo, 2012

Arrimar el hombro

jueves, marzo 29th, 2012

El derecho al trabajo no es tal porque si fuera realmente un derecho exigible no deberían existir los parados involuntarios. Sería una obligación real del Gobierno y de toda la sociedad impedir el desempleo. El derecho a la huelga tampoco es tal, porque entonces debería poder ser ejercido por todos los trabajadores, incluidos los que forman las colas del paro. Entonces los derechos son siempre individuales y es cada persona, esté ocupada o en el paro, la que decide qué actitud adoptar ante la terrible situación que vivimos.

No creo que el Rey Juan Carlos vaya a apuntarse a la huelga general. Y no porque su “empresa”, la Zarzuela, no pueda permitirse estar un día sin rey, sino por lo que les dijo hace unos días a los grandes empresarios españoles: “Hay que arrimar el hombro”. El hombro en cuestión pertenece a cada uno y por tanto no es comunitario, sino personal e intransferible y cada persona decide a qué lo arrima.

Si hay una empresa cuyos dueños engorden sus beneficios y aprovechen la reforma laboral para incrementarlos, eliminando puestos de trabajo, harán bien los sindicatos en mandar los piquetes informativos. Porque detrás de cada empleo hay una persona y sus circunstancias personales e intransferibles. Y vale la pena luchar por conservar cada puesto de trabajo. Quizás una forma sea mediante la huelga y la protesta. Otra, seguramente compatible, será siempre arrimar el hombro.

Esportistes sense ales

domingo, marzo 25th, 2012

Tenc un nebot que és un ‘figura’ del tenis de taula, el que abans se’n deia “ping-pong”. També és molt bo cercant esclata-sangs, espàrrecs i caragols, però aquest és un altre tema. Com a esportista s’havia acostumat a competir amb els poderosos mallorquins i amb els eivissencs, en una lliga autonòmica, habitual en molts esports minoritaris. Ara ja no hi ha doblers públics per pagar els bitllets d’avió i l’hotel i si vol competir ho han de pagar els seus pares.

Una cosa és que la crisis acabi amb les subvencions públiques i una altra és que es considerin lògiques les desigualtats. Mallorca, per població, no necessita de les illes menors per organitzar qualsevol competició esportiva. Per altra banda, les lligues professionals centren l’interès i bona part de la despesa pública, però l’esport anomenat de base no pot quedar arraconat. I més quan aquests joves han de superar l’obstacle que representa pagar més car el bitllet d’avió que si la seva lliga fos la catalana. Així, encara seria possible trobar algun preu d’oferta, que amb Palma és impossible. El perill de la crisis és que converteixi l’austeritat en pobresa i sobretot que aquesta és consideri una conseqüència lògica dels nous temps.

No hi ha doblers perquè els joves practicants d’esports minoritaris vagin a Palma o a Eivissa a competir però viatjarem als Island Games de les Bermudes. Els objectius estratègics s’estan desenfocant.