Vides privades

Si Josep Maria de Segarra, l’any 1932, hagués pogut accedir al Facebook per descobrir tots els detalls dels Lloberola, la seva novel·la no haguera estat necessària. La realitat a l’abast de tothom, la desaparició de la vida privada, fins i tot posa en perill la imaginació dels escriptors i l’ètica dels periodistes. No és l’internet un risc pels diaris de paper, sinó l’ús que se’n fa. Sembla una solemne estupidesa haver de dir que la vida privada no hauria de ser pública, i que hi ha un munt de drets i lleis que així ho asseguren, tot i que serveixen de bon poc. Les administracions no miren prim a l’hora d’envair la intimitat. Molts organismes públics i privats disposen d’una muntanya de dades de cada ciutadà. Els controls de seguretat als aeroports, cars i inútils, no la respecten. I les perspectives no són de millora. Ara s’ha presentat un nou model de control als aeroports, que es podria imposar en un termini de 5 anys. Hi haurà tres túnels amb escàners, per on passaran els viatgers en funció de la seva qualificació. Els “habituals” que hagin deixat les seves dades i tota la informació necessària passaran sense gaires molèsties, mentre caminen cap a les zona d’embarcament. Els dubtosos, es vigilaran millor. Però els sospitosos, els que tenguin algun antecedent policial, hauran de renunciar a la seva intimitat quan passin pel tercer túnel, el que no admetrà la presumpció d’innocència.

Leave a Reply