La riquesa del contrast

STÉPHANE HESSEL, un filòsof francès de 93 anys, ha escrit el llibre “Indignez vous”, una crida als joves perquè s’indignin com a passa prèvia a la millora de la societat. El llibret, que alguns qualifiquen de pamflet, té 30 pàgines i es ven a 3 euros. D’ençà l’octubre en què va aparèixer s’han publicat 10 edicions i s’han venut mig milió d’exemplars, només a França. Diuen que el motiu de l’èxit és que el llibre dóna esperança, una actitud que alguns filòsofs consideren que no només no serveix, sinó que és perjudicial per a la salut personal. Val  la pena preguntar-se per què el llibre d’un home de 93 anys té una resposta multitudinària, també entre els joves. L’autor és un personatge prou interessant: jueu a Berlín durant el nazisme; presoner i fugitiu del camp de Buchenwald; membre de la resistència contra el govern de Vichy; un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans. I ara, anima França amb una crida a la indignació. És fantàstic com la paraula té encara la capacitat d’emocionar. Hessel no anima a la revolució, sinó que espera que els joves es despertin i baratin les coses. Parla de les qüestions socials en termes morals i per aquest motiu també reclama l’ètica i la responsabilitat personal i fins i tot recupera la idea de la prevalència de l’interès general. El llibret no ha agradat a tothom. El psiquiatra Boris Cyrulnik ha dit que “hem de demanar que raonem i no que ens indignem, que és la primera passa cap al compromís cec”.

LLUÍS CASASNOVAS, que va morir dimarts, crec que no devia ser una persona que s’indignés gaires vegades. Aquesta és la riquesa que hem de saber descobrir, i respectar, el contrast de formes de ser i d’opinar. El catedràtic, escriptor i editor, discret, constant, auster i compromès amb la cultura i la llengua de Menorca deixa una feina ben feta. Forma part d’una generació que se’n va, que es podria descriure amb una expressió que pertany al director d’aquest diari Joan Bosco Marquès, gent “aferrada a aquesta terra”. Francesc de Borja Moll, Joan Hernàndez Mora, Eusebio Lafuente, Miquel Anglada, Montobbio, o, entre d’altres, el germà de Lluís, Andreu Casasnovas, que també va ser director d’aquest diari.
ANTON SOLER I GONÇAL SEGUÍ són dos representants del moviment veïnal a Menorca, un al capdavant de la Federació d’Associacions de Veïns i l’altre al col·lectiu des Castell. Estan lluitant pel transport aeri, l’eterna reivindicació, la que alimenta el sentiment d’inferioritat per la incapacitat per resoldre-la. Tenen motius per indignar-se pels preus que s’han de pagar per un bitllet d’avió i les diferències amb els nostres veïns. Sense una dosi justa d’indignació no hi haurà resultats. En aquesta lluita que ara tornen a encetar els veïns, hi ha els dos sentiments que presenten Hessel i Casasnovas. Per una banda la necessitat de despertar com a societat i per altra banda l’estimació a la terra. En els quatre es dóna també una condició imprescindible, el compromís que cadascú ha decidit contraure i que segurament els ha fet topar amb situacions que no són agradables. Com diria Anton Soler, el metge de Sant Lluís ara president de la Federació veïnal, estem davant d’un “mamotreto” de categoria.

NEMESIO SUÁREZ, el nou president del Club Marítim de Maó, és una persona amb una capacitat de gestió demostrada als aeroports de Menorca i de Palma. Encara viu a la capital balear, però prest gaudirà de la jubilació, que avui és més que una gran alegria. Quan va arribar al port, hi havia els canons preparats i l’objectiu era una Autoritat Portuària que s’ha guanyat a pols la seva reputació de no respondre a les necessitats de Maó i que ha perjudicat el Club Marítim. Però Nemesio Suárez no s’indigna. No li fa falta. Pretén aconseguir els objectius que han de permetre obrir una nova etapa al club, recuperant espai a la mar i amarraments, enterrant la destral de guerra. Veurem si pot cicatritzar les ferides.

JOSÉ RAMÓN BAUZÀ I JAUME FONT no són amics però tampoc semblen enfadats entre ells, tot i que hi estan. La indignació no sempre s’expressa amb paraules, sinó que moltes vegades es dóna en fets. Font ho ha demostrat. La seva baixa va sorprendre “l’aparell” del PP balear, que no va saber reaccionar. El pobler, darrere de la barra del Cafè España, dissenyava amb detall el procés per crear la Lliga Regionalista, tal vegada sense saber que era el nom del partit de Francesc Cambó. Però donant-se de baixa del PP ha provocat que José Ramón Bauzà, el candidat a la presidència del Govern, hagi entrat al Parlament, cosa que no li feia gens d’il·lusió. Una norma en política és que només s’han de disparar les bales imprescindibles. I Bauzà guardava les dirigides als seus adversaris socialistes, mentre disparava als seus ‘enemics’ interns.
I és que la indignació s’expressa de moltes maneres.

Leave a Reply