César és nom propi

CÉSAR ÉS EL NOM de l’al·lot mort per la seva mare i trobat dos anys i mig després dins d’una maleta a Binidalí. Abans, quan vivia, era gairebé invisible. Durant el temps que el seu cos romania perdut ningú no el cercava. Avui tothom el coneix  gràcies als mitjans de comunicació. Aquesta és una de les històries que et remouen les entranyes. Totes les víctimes són innocents però quan es tracta d’un menor tots som més sensibles. Ho hauríem de ser. Un pot pensar que amb la seva mort, César va perdre tots els drets. Però la seva memòria, la seva infància, mereix un respecte.


A la taula de redacció del diari vam debatre quin tractament li havíem de donar a la notícia, que havíem publicat en exclusiva el dia 25, i si havíem d’incloure o no la foto del fillet. Vam decidir que no. Altres mitjans van optar per fer-ho. On es posa el límit en la informació de succeïts com aquest, sense deixar de donar resposta a la demanda de continguts dels nostres lectors? Des del primer dia, hem explicat els fets sense amagar cap detall important. A les informacions de les periodistes Fela Saborit i Ángeles Martín Obispo s’ha evitat l’especulació. Vam ser els primers en explicar que havia mort a la banyera, però fins el dia que la mare no va confessar el seu crim no vam publicar el nom complert d’ella, tot i que el sabíem. Mentre era presumpta autora només sortia el nom i les inicials. Amb la pròpia confessió, tot i que no s’ha celebrat el judici i jurídicament encara no és culpable, era inevitable identificar-la. Abans vam donar a conèixer el nom d’en César perquè la víctima no podia estar en abstracte, darrere termes genèrics, sinó que havia de tenir nom propi. Però sense cara.

Fomentar la morbositat no és positiu, no aporta res a un lector que vulgui saber què ha passat, com ha succeït i perquè. El dia que es va trobar el cos va ser dimarts, 23 de novembre, tres dies després de la commemoració de la Declaració dels Drets dels Infants, aprovada por l’assemblea general de les Nacions Unides el 1959. La infància no és un concepte abstracte, s’escriu amb noms propis, sobretot quan han estat víctimes. El Defensor del Menor de Balears, Antoni Bennàssar, ha considerat que amb la publicació de les fotografies d’en César es pot haver atemptat contra la intimitat del menor difunt i els seus avis podrien tenir dret a presentar una denúncia. És cert que en altres cassos de morts de menors d’edat, les fotografies han aparegut a molts de mitjans, però els precedents no justifiquen res ara, sinó que plantegen encara més la necessitat d’aplicar uns criteris ètics en els mitjans de comunicació per a protegir els menors.

LA DISTÀNCIA QUE SEPARA els hotelers de la Conselleria de Turisme és cada vegada més gran i està perjudicant la necessària acció unitària per a promoure el principal sector econòmic de l’Illa. El president d’ASHOME, Joan Melis, dedica molt de temps propi a l’activitat pública i d’una associació que ha decidit prendre el lideratge del sector. Aquest sentit de la responsabilitat l’hauria de tenir molta gent. Ara bé, l’associació hotelera no representa a tot el col·lectiu turístic. Darrerament s’ha situat en una posició crítica cap al Consell i especialment cap al conseller Lázaro Criado. Criticar a qui administra els doblers públics és un esport saludable, però no justifica totes les accions. ASHOME té una posició privilegiada. És l’única entitat privada a la comissió de seguiment del Plan de Dinamització del Producte Turístic de Menorca, que decideix el destí d’alguns milions d’euros. Hi haurien de ser presents altres entitats per eixamplar la representativitat. El col·lectiu hoteler ha presentat idees prou interessants sobre un nou producte, que ha de ser el del patrimoni britànic de Menorca. Haguera estat bé la presència dels seus representants a l’acte del 10 de novembre de presentació de la proposta a la World Travel Marquet de Londres, al qual havien estat convidats el dia 29 d’octubre. Tot i que es va argumentar com un problema “de formes” realment va ser una forma d’explicitar les discrepàncies permanents dels hotelers envers la gestió turística del Consell, tal vegada enyorant l’època turística menorquina de la consellera Joana Barceló.

Hi ha persones que alguna vegada han comentat que el nostre diari sembla “el portaveu dels hotelers”. És cert que aquest col·lectiu té molta presència, segurament perquè altres no gosen o no poden entrar en joc i ASHOME es mostra actiu i participatiu. La força de la Fundació Destí i de tots els plans que es facin per a potenciar el turisme es basa en la unitat de les administracions i de les entitats privades. I aquest continua essent un tema pendent.

EL CERCLE ARTÍSTIC ha viscut dues de les seves principals activitats, el Premi Born de Teatre, amb una gala al Principal de Maó, i les jornades de recerca històrica de Menorca, que s’han convertit en un referent per a la investigació del nostre passat. Sempre he pensat que no es valora prou la tasca dels voluntaris culturals, d’aquells que es comprometen amb entitats que volen promoure la cultura i l’educació. És tan important la feina que fan com poc reconeguda. El Cercle de Ciutadella i totes les seves seccions són un motor per a la riquesa de la ciutat i de l’Illa. Que el Premi Born s’hagi de lliurar al Principal de Maó durant alguns anys haurà aconseguit que sigui una convocatòria més menorquina i menys localista. Així i tot, el seu lloc és el teatre de la plaça des Born de Ciutadella, lligat al Cercle per la història. Quan es torni a obrir serà una gran festa.

Leave a Reply