Archive for noviembre, 2010

Demostrar la innocència

lunes, noviembre 22nd, 2010

S’HA ESVALOTAT el galliner polític amb les informacions de “El Mundo” sobre la contractació de la dona del president del Consell per part d’una constructora que ha obtingut adjudicacions d’obres de la institució. No serà aquest el Watergate menorquí. Hi ha més salsa que peix. Anem per parts. La salsa: La dona del president és enginyera i va treballar un any a mitja jornada per a Construccions Olives assessorant en matèria de salut laboral. Cap problema. Té dret a treballar, com tothom. El peix: L’empresa obté diferents adjudicacions d’obres del Consell. S’ha produït un tracte de favor amb la intervenció de Marc Pons? No hi ha cap indici que ho faci pensar. Ni se li han adjudicat més obres que a altres empreses, ni el president ha intervingut en cap adjudicació i a més a l’obra més important a la que aspirava la constructora, el desviament de Ferreries, la seva oferta va ser refusada per baixa temerària, quan havia presentat el millor preu.

És saludable que la informació contrastada surti en els mitjans de comunicació i que incomodi el poder. El problema és que es “vengui” amb un tuf de corrupció o d’actuació mancada d’ètica. Llavors sembla que el polític afectat ha de demostrar la seva innocència perquè té la sensació que la societat, arran de la informació, ja l’ha considerat culpable. I en la maregassa tothom mira de pescar el que pot. Marc Pons ha posat els documents de les adjudicacions d’obres a disposició de la Fiscalia. Vull pensar que també dels periodistes, inclosos els de “El Mundo”, que sembla que no van ser convidats a la roda de premsa, un fet que permet a aquest mitjà mantenir el to de la denúncia.

Avui, amb les paraules constructora, polític i adjudicació d’obres es fa un còctel que tothom identifica amb el nom de “corrupció” i que no té gaire bon gust. Però Menorca i Mallorca no es troben en el mateix ‘bar’ i la “sobrassada connection” encara té denominació d’origen.

L’expressió de Marc Pons d’aquests dies no era la mateixa de quan va ser presentat candidat, carregat d’ànim i il·lusions. N’hi ha que pensen que passar aquestes experiències de sentir-se víctima d’una acusació injusta és un pas més en el camí de la maduresa política, de la pèrdua de la innocència, un valor del que sembla que un polític de professió està condemnat a desprendre’s.

No em preocupa la feina que fa la dona del president, sinó la del president. M’interessa més que es valori la seva gestió i també el control dels doblers públics. No puc entendre, per exemple, que els membres del Consell d’Administració d’Autoritat Portuària, del que forma part Marc Pons, cobrin més de 900 euros per assistir a una reunió de dues o tres hores.

D’INVESTIGACIONS
sobre la corrupció n’hi ha de tot color. Les judicials són avui les que marquen el ritme. A Menorca alguna n’hi ha hagut de prou interessant. Fa quatre anys, un equip de la Policia Judicial es va traslladar a l’Illa en una operació de la que mai s’han conegut els resultats. Es van punxar telèfons i algun regidor va aprofitar el moment per baratar de companyia i de nombre. Tal vegada és que hi havia una bona oferta. L’actuació judicial és preventiva, veurem si suficient.

Hi ha polítics que fan les seves pròpies investigacions. Com el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. És fumador i quan arriba al parlament sol deixar amagat mig puro a un racó d’una finestra, per recuperar-lo quan surt de la sessió. Feia uns dies que algú li aixafava el puro. Va encarregar al servei de seguretat una investigació i les càmeres van enregistrar el cap de l’oposició lluitant contra el consum de tabac del seu president. Al final pot afectar a un futur pacte de govern a aquesta comunitat autònoma. Són les conseqüències inesperades.

De l’ofici de periodista

domingo, noviembre 7th, 2010

UN GRUP D’ALUMNES de Calós va visitar ahir les instal·lacions de “Es Diari”. M’agrada veure com els al·lots i joves passegen per la redacció, la sala de preimpressió, descobreixen el modern equip que fa les planxes, i la històrica rotativa. Sempre compten amb una bona guia, na Rosa Carreras, la responsable del “Xoc”. Només els vaig veure un moment, suficient per preguntar-lis si algun d’ells volia ser periodista. Cap. Quan en altres visites algú aixeca la mà, com si es presentés voluntari, tenc dubtes de si l’he de desanimar – “treu-t’ho del cap, que és una feina molt punyetera”- o si l’he d’encoratjar- “enhorabona, és el millor ofici del món”.  Al final, em surt aquesta segona resposta. Després que no em reclamin drets d’indemnització.

L’OFICI DELS PERIODISTES no ha baratat, ni amb les noves tecnologies, ni amb els nous estils, ni amb la marca ideològica dels mitjans que els contracten. El que sí ha canviat és l’ambient, més pur i sense fum; els periodistes, com els altres treballadors, ja no poden tenir el cigarret encès davant l’ordinador. Ara hi ha més obstacles per a exercir la professió, però en essència no ha canviat. Es tracta de cercar la informació -no només la notícia- per servir-la d’una forma atractiva, que convidi a la lectura, i sobretot amb una actitud honesta. N’hi ha que han estudiat periodisme però s’han convertit en ‘comunicadors’. Els caps de premsa de l’administració en són la millor mostra, però no l’única. La majoria no són contractats per ajudar els periodistes a obtenir la informació que necessiten, sinó per controlar la matèria prima i, especialment, per vendre als professionals de la informació la propaganda dels polítics. Ens passa, per exemple, quan algun alt càrrec compleix un aniversari del seu nomenament. El cap de propaganda telefona a tots els mitjans i els hi ofereix una entrevista. Nosaltres solem agrair el detall però no ens interessa. A qui s’entrevista és una decisió que neix a la redacció, dins de cada mitjà. No té sentit que tots els mitjans publiquin entrevistes al mateix personatge el mateix dia. Valdria més una roda de premsa o una publicitat pagada, que en els temps que corren no aniria gens malament.

LES EXCLUSIVES, les primícies informatives, són importants, no tant com per presumir-ne a cada cinc retxes, però essencials per l’ofici. Són el resultat de la iniciativa pròpia i no és com trobar un rodol d’esclata-sangs, per casualitat, sinó el fruit del treball del periodista. I no és fàcil quan vols publicar la informació complerta i contrastada i no només un bocinet, una mitja veritat. Ens passa moltes vegades. La darrera fa uns dies, quan vam descobrir que el rumanès sospitós de l’assalt a Truvi havia estat traslladat des de Polònia i es trobava detingut a Madrid. Amb les gestions per confirmar la informació, la notícia va arribar a tots els mitjans a través d’un comunicat de premsa. La feina estava ben feta, la informació estava comprovada, però vam perdre la primícia. Què hi farem!. Era important tenir totes les dades per no decebre els lectors que confien en el nostre mitjà i en els periodistes.

EL NOU CONFLICTE AL SAHARA ha motivat un extens reportatge amb tres joves sahrauís acollits per famílies menorquines. Les seves declaracions mostraven indignació i cansament i fins i tot un dels entrevistats comentava que estava disposat a anar a la guerra contra el Marroc. Aquesta idea es va convertir en titular. Algunes persones l’han considerat excessiu i ens han fet arribar la seva opinió que la guerra mai no és una alternativa a cap conflicte perquè no ajuda a solucionar-lo. És veritat, però el titular expressava un sentiment real dels protagonistes del reportatge i la seva desesperació, sense judicis ètics, que tothom és lliure de fer.

LA CAMPANYA DE CARITAS a favor de les persones sense sostre rebrà el suport de “Es Diari”. La pobresa afecta, silenciosa, a molta gent. Es produeixen situacions terribles de portes endins. La informació és necessària per a construir una societat un poc més solidària. I perquè sigui així no podem parlar només de nombres, sinó de persones amb nom i llinatges.

SOBRE EL TRANSPORT AERI
s’ha dit gairebé tot i s’ha resolt molt poc. Segueix essent un dels problemes que més patim els residents. “Es Diari” va mostrar les diferències de preu d’un bitllet per viatjar des de Mallorca o des de Menorca als principals aeroports. I ens vam atrevir a considerar que la distribució dels 110 milions d’euros que l’Estat destina al descompte de residència no era justa, perquè hauria de donar prioritat a les illes menors, que suporten un cost addicional molt considerable. Després hem conegut que les companyies que cobreixen el servei públic interinsular, Air Nostrum i Air Berlin, no apliquen el descompte complementari del 20 per cent als menors de 24 anys i als majors de 65, que és obligatori, com es pot comprovar en el decret del Ministeri de Foment de juliol de 2008. Són temes prou importants com perquè els nostres representants els prenguin per bandera i els defensin on faci falta. I si perdessin la paciència i algú s’enfadés estaria prou justificat.

DIVERTIDA LA HISTÒRIA DE PAT PALMER
, i la destral que va dur des d’Anglaterra sense que la seguretat de Luton se n’adonés. Tantes mesures en una societat que engreixa la inseguretat i la converteix en incomoditat quotidiana. Na Coia Sugrañes que cau passant el control a Maó i es trenca un colze. I na Pat Palmer, amb la seva destral rovellada, amb la que ara talla la llenya per la seva estufa de Macaret.