De la gent que demana respostes

Un monjo de Montserrat definia la teologia com la recerca de respostes a preguntes que gairebé ningú no es fa. Als mitjans de comunicació ens passa, a vegades una cosa semblant. Publiquen notícies o declaracions que tenen poc interès, o seguim ritmes que marquen els que tenen experiència en com fer servir un diari, un diari digital o una televisió per tenir més presència. No fa falta dir que els mitjans tenen un pes important a la societat d’avui, saturada d’informació i mancada de comunicació. I per tant, no estan al marge de l’activitat social i pública, tenen la seva responsabilitat, no es poden sentir espectadors, sinó actors de l’obra que escrivim cada dia. Per aquest motiu, i amb la voluntat de comentar les coses que també ens passen en el nostres mitjans de comunicació, amb una intenció de transparència, d’estar més a prop dels nostres lectors, començ aquesta secció quinzenal.

Algunes persones, tampoc moltes, s’han interessat per saber el que passa amb Televisió Menorquina, una empresa del nostre grup que està passant per una situació difícil. I els he explicat que fem poca programació local per les dificultats econòmiques, tenim poca publicitat, els ajuts oficials s’han reduït, i això ens ha obligat a suspendre programes que tenien els seus seguidors. L’informatiu segurament era el més flac de tots, perquè el presentava jo, però n’hi havia que valien la pena, com La Pròrroga de Miquel J. Urbano, el Boinder d’Ariadna Martínez, es Debat de Llorenç Allès, i alguns altres. N’hi ha que continuen, com Humans i Al Trot, gràcies a l’esforç personal d’Antoni Fullana i Miquel Carreras. Quan penses en la gent que ha dedicat molt d’esforç a la televisió et sap greu que per part de la nostra societat no hi hagi un reconeixement més explícit. Si desapareixen programes de la nostra televisió local no és per una decisió voluntària i capriciosa de l’empresa, perquè ha estat prou dolorós acomiadar gent bona i vàlida que hi ha treballat. És clar que aquesta qüestió ens toca de prop, però pens que moltes vegades valoram poc el que és nostre, en presumim com a menorquins, però no ho defensam amb prou energia. No vull tirar pedres fora, però voldria fer un comentari sobre el món de la televisió. Amb una oferta televisiva tan ampla, desproporcionada i caríssima, l’administració hauria de cuidar especialment els mitjans locals, els més propers als ciutadans. Fa anys, hi va haver un intent d’articular -paraula massa política- una televisió a les Balears a través de les emissores locals, i finalment es va optar per aixecar un “monstre”, la televisió pública més cara d’Espanya.

Una de les seccions més vives del diari és la de cartes dels lectors. N’hi ha que són pesades i repetitives, però hi ha molts de dies en què trobes una perla per publicar. Per aquest motiu, per animar a expressar en públic les nostres idees hem creat un premi, “Dic el que pens… pens el que dic”, amb molt bona resposta i amb la col·laboració de Juan Luis Hernández, una de les moltes persones estimades per aquest diari. Amb el premi no només es valora el contingut, sinó especialment el to. És important que la forma d’expressar el que pensem sigui educada, dialogant, amb una actitud oberta que permet formar una opinió i baratar-la si s’escau. Sempre és necessari saber qui escriu cada carta. Per aquest motiu no publicam cartes anònimes. Hi ha gent que s’estima més no sortir, però quan un fa qualsevol comentari, una denúncia o un agraïment, els lectors han de veure qui és l’autor. Ha passat aquesta mateixa setmana. Un exmembre de la Creu Roja criticava l’entitat per una qüestió laboral. La carta no s’ha publicat fins que l’autor no ha acceptat que surti el seu nom i llinatges. L’anonimat és habitual en els comentaris que es publiquen en el diari digital. En el nostre, menorca.info, es dóna una situació que alguns comenten amb sorpresa. Som el diari digital, i segurament la web, més visitada a Menorca. A final d’enguany no arribarem als dos milions de visites, però gairebé. I així i tot, el nombre de comentaris és inferior a altres mitjans digitals. L’explicació té un bon motiu. Els comentaris són anònims i sempre hi ha gent que aprofita que no se l’identifica per a dir barbaritats, insults i mentides. Seria molt senzill deixar que es publiquin tots els comentaris sense cap control, però permetríem que es fes mal a persones amb nom i llinatges per part de comentaristes anònims. Seria irresponsable.

M’arriben comentaris sobre el tractament informatiu que donam a les notícies de succeïts i alguns pensen que informam poc, fins i tot en el diari digital. Jo crec que donam prou informació. Aquesta mateixa setmana hem publicat en exclusiva la detenció a Romania del presumpte autor del robatori i agressió a Truvi de l’any passat. En aquest cas, teníem una font molt propera als fets i a més vam sondejar fonts oficials. Teníem prou fonament per publicar la informació. Els succeïts és matèria sensible. Pot deixar marques profundes i sovint injustes. A vegades també es produeixen situacions còmiques. Per exemple, un senyor que va tenir un disgust i va beure més del que li convenia. Com que no hi estava acostumat, va tropessar amb una vorera del carrer Sant Jordi de Maó i es va fer mal i un poquet de sang. Per causa de l’alcohol, que no per la caiguda, semblava inconscient. Els rumors es van extendre. Que si era mort, que si una ganivetada… És habitual que les males notícies s’exagerin. Els nostres periodistes van contrastar la informació i vam veure que no hi havia notícia. D’altres van assegurar que s’havia produït una baralla “sangrienta” a Maó. Una mentida vestida d’informació.

Al diari arriba adesiara alguna bona notícia. Ho va ser rebre un article de Miquel Cardona, ple d’agraïments i de bon humor, amb la sana ironia que sempre comença per un mateix. Sort i ventura, Miquel.

3 Responses to “De la gent que demana respostes”

  1. johnny dice:

    M’ha semblat molt interessant el que has escrit. He escrit vàries cartes al diari i sempre han estat publicades. Una d’elles era més tècnica, ja que es tractava de puntualitzar des d’un punt de vista científic una informació vostra, i les més personals o polítiques també ho han estat. Un es limita molt a l’hora d’escriure cartes bàsicament perquè encara tenim complexes i pensem que és difícil que s’entengui la nostra postura, però d’altra banda cada dia aparèixen cartes publicades, repetitives, dels mateixos autors “a piñón fijo” i ells no en tenen cap ni un, de complexe. També hi ha articulistes repetitius i obsessius, estigui d’acord o no amb la seva postura política o social, em sembla que aporten més be poc i un s’estalvia de llegir-los perquè ja sap el que diran.
    Respecte als anònims, són el gran mal de la premsa digital. Moltes barbaritats, sense filtre o no, i poc argument. Recordava Pedro J. Bosch que havia hagut de tancar els comentaris al seu bloc perquè l’allau de comentaris insultants, despectius i de baix to se li havia fet inabarcable. Un altre cop els amics sense complexos.

  2. Antonio dice:

    És de agrair aquest aclariment, i ho entenem perfectament. Si es veritat que la crisi ens ho posa dificil, esperem que a curt termini les institucions s´hi puguin implicar. Potser s´hauran de buscar col.laborados altruistes. Però espero en un futur, puguem recuperar aquest medi. “la Televisió Menorquina”, la televisió de tots.

Leave a Reply