Toni Nadal

De Rafa Nadal s’haurà escrit gairebé tot. És el personatge del dia, després del seu gran èxit a l’Obert dels Estats Units. Tot i la merescuda fama, la seva vida privada es manté al marge, amb una discreció directament proporcional a l’actitud que ell manté davant dels mitjans, caracteritzada per la serietat, la professionalitat i una simpatia natural que captiva. El coneixem com esportista, que és el que importa, però un es demana si en la vida privada aplica els mateixos criteris que a la competició, és a dir si a la feina i a casa és o no el mateix. Record un reportatge d’IB3 en què el seu conco i entrenador, Toni Nadal, explicava què va fer quan Rafa aconseguia els primers èxits. Va telefonar a la Federació Espanyola i es va fer passar per periodista. Va demanar la llista dels campions d’Espanya dels darrers 50 anys i després es va reunir amb el jove Rafa i els seus pares. Els hi va llegir cada un dels noms dels campions i després els hi demanava: “El coneixes? Te’n recordes?”. Ells responien que no. Així els va demostrar que la fama és relativa i sobretot dura el que dura, sempre menys del que espera qui la desitja. Qui té un do ha d’agrair el regal i ha de donar el que té. Rafa Nadal és un ídol en aquest món de l’espectacle i del consum massiu d’entreteniment. Però a mi m’agrada veure’l quan acaba un partit i es posa davant de la càmera per dir que li ha costat molt, que el rival és molt bo i que intentarà millorar.

Leave a Reply