Ciutadella dóna voltes

28 de noviembre de 2016

Ciutadella té algunes coses que són motiu d’admiració: l’estimació per la cultura pròpia (i no només per les festes); l’empenta comercial i empresarial; i un saber viure, que fa la vida més agradable. Pateix però d’una espècie de maledicció que afecta la seva administració municipal. Costa molt que l’Ajuntament funcioni i molts de temes històrics es van envellint sense solució. El Teatre des Born, Can Saura, la dessaladora, l’observatori astronòmic, la nova escola de música;l’ampliació del polígon industrial. Per altra banda, al PTI hi havia instal·lacions d’àmbit insular que mai s’han duit a terme: l’escorxador, l’auditori i la pista voltadora. Si no hagués estat per la rissaga, avui segurament no hi hauria port exterior.

Acabar amb la maledicció és cosa dels partits polítics. I la cosa no pinta bé. Mentre l’actual equip de govern demostra poca iniciativa, el PP es vol renovar sense baratar gaire, i el PSOE està més perdut que en Pedro Sánchez.

Amb tot això es donen situacions increïbles, com la dels terrenys de la voltadora, del Camí Vell. Albert Torres, quan va guanyar l’europeu junior el setembre del 2008, encara la reclamava. Segurament haguera estat una escola per nous valors ciclistes. Tenia sentit. Però, com molts projectes, ha quedat oblidat fins al punt que ningú ja no el reclama. Ara l’Ajuntament haurà de pagar 5,5 milions d’euros per uns terrenys que no tenen cap ús i que no necessita. És també increïble que fa uns vuit anys no estès clar si els terrenys eren rústecs o urbans (el Consell va dictaminar que eren rústecs). Són zona verda pública i és cert que l’Ajuntament està obligat a adquirir-los, com va fer amb Es Pinaret o el Canal Salat, i com té altres pendents (el Canals dels Horts).

Seria bé hora que en tost de fer créixer les empastes es pogués donar solucions, a poc a poc, una per una.

A medio gas

21 de noviembre de 2016

Menorca, como reserva de la biosfera, merecería que toda la energía que consume procediera de fuentes renovables. Combatir el cambio climático es una obligación de todos (incluso de Trump). Sin embargo el sueño de ser 100% sostenibles no es alcanzable a corto o medio plazo. Entre tres y cuatro décadas es un tiempo realista para ello. Además de que solo generamos el 3% de fuentes limpias, tampoco sabemos cómo vamos a llegar al objetivo. El trabajo del IME con la preparación de las Directrius Estratègiques de Menorca ya aporta algunos datos. Por ejemplo, es impensable abastecerse de placas fotovoltaicas por el enorme consumo de territorio que seria necesario para cubrir la demanda energética de los menorquines. No queremos molinos para aprovechar la energía eólica por su impacto paisajístico y nos conformamos con la ampliación de Milà. Aunque es evidente que hay que avanzar sin pausa en el uso de las renovables quizás el objetivo de alcanzar un 100% de fuentes limpias puede ser inalcanzable.

Algunos defienden la propuesta de cerrar la central de Endesa y abastecernos solo a través del cable eléctrico que nos une a Mallorca y del nuevo cable que instalará Red Eléctrica con una inversión de 84 millones de euros. Es la forma de decir «que produzcan ellos» pero es una actitud poco responsable con reducir las emisiones de CO2 y de azufre.

El gas no puede substituir a las renovables, pero al ser menos contaminante y valorando lo poco que hemos conseguido hasta ahora y los plazos de futuro, es una opción que Menorca no puede rechazar. Substituir el petróleo por el gas es también una apuesta a favor del medio ambiente. Realista y más a corto plazo.

Una gran oportunitat perduda

15 de noviembre de 2016

Menorca ha patit històricament la síndrome del «turisme sí, però no». Curiosament aquest sentiment s’ha mantingut viu, tot i el procés que ha duit a la nostra economia a dependre d’aquest sector. Aquesta manca de passió, ha provocat també la desunió, moltes vegades per manca d’interès. PIME i CAEB feien camins diferents. Hi va arribar a haver un Foment del Turisme i dues fundacions, la pública de Destí i la privada de Turisme Menorca.

Ara, els papers del Foment del Turisme passen a la història i ja són a l’arxiu de l’IME. La fundació privada no s’ha dissolt però està inactiva, pendent de liquidar els doblers que hi queden (hagueren pogut servir per pagar l’estand de Menorca a Fitur). Hi ha una única fundació, la promoguda pel Consell. Els hotelers ja no volen el protagonisme estratègic i el seu president intenta afavorir iniciatives interessants per l’Illa i no només per Ashome. PIME i CAEB, tot i mantenir una distància lògica, no estan d’esquena.

Aquesta confluència de factors favorables no ha permès donar una empenta important a una acció conjunta a favor del turisme. No es nota la força que hauria de donar la unitat. I en aquest sentit, el Consell té una responsabilitat coordinadora que exerceix poc. La presidenta ha estat molt tota sola a la World Travel Market de Londres, I no només això, sinó que el president dels hotelers critica la manca d’objectius propis. Els hotelers ja van a poques fires (tenen els contractes signats) però la foto «política» de tots treballant pel turisme a l’Illa no s’ha pogut fer.

Si l’activitat turística és el motor de la nostra economia, s’haurien de saber aprofitar les conjuntures favorables per unir voluntats. I així reivindicar una bona dotació en el traspàs de la promoció turística i construir una imatge potent de Menorca com a destinació. Tenc la sensació que s’està perdent una bona oportunitat.

Sin papeles

10 de noviembre de 2016

Creo que los objetivos de transparencia que se plantearon la mayoría de las nuevas administraciones han fracasado. Como periodista, me interesa muchísimo menos saber la renta de cada cargo público, que poder acceder a los documentos de cuestiones importantes y no solo recoger las palabras de una rueda de prensa. O que en lugar de saber la agenda ordinaria de un conseller o de la presidenta (siempre dudas de que estén anotadas todas las citas) te contesten al teléfono para ofrecer más información, valorar o responder sobre una cuestión que va a ser portada del periódico del día siguiente.

La lista de ejemplos sería muy extensa. La presidenta Maite Salord no opina de la propuesta de los hoteleros de crear un stand propio hasta que decide emitir un comunicado o escribir un artículo. Se presenta el estudio sobre la erosión del Camí de Cavalls, pagado con dinero público, pero no se puede acceder a la documentación. Se mejoran las condiciones de los trabajadores de Santa Rita pero no se puede disponer del convenio, que representará «una partida (dinero) importante» pero no se especifica su importe.

Uno de los problemas que va creciendo es que algunos políticos quieren poner en práctica su concepción de transparencia al margen de los periodistas y, por ende, de los medios de comunicación en los que trabajan. Se conforman con introducir algunas ideas en las páginas web, mandar una nota de prensa, escribir comentarios en sus blogs, lanzar algún tuit con la convicción de que prescinden de intermediarios y tienen conexión directa con los ciudadanos. Así se fomenta la democracia del «plasma», la imagen virtual del político satisfecho consigo mismo, que aparece para explicar lo bien que hace las cosas y que no admite preguntas de los periodistas, que son los profesionales que tiene la democracia para que a los ciudadanos les llegue una información veraz.

L’economia és rodona, no quadra

7 de noviembre de 2016

Estic convençut de dues coses: l’economia va millor però hi ha molta gent que no ho nota. Són impressions contradictòries. La temporada turística ha estat espectacular, però el nivell de consum de les famílies s’estanca, segons el darrer informe de conjuntura del Cercle d’Economia. Creix el nombre de llicències d’obra i les hipoteques concedides pels bancs, però el mercat de lloguer està col·lapsat i es veu el perill d’arribar a situacions semblants a Eivissa, amb preus impossibles de pagar per una família de la que abans era la classe mitjana. El Govern balear sembla que dóna per acabada l’època de l’austeritat i apuja un 10% el seu pressupost a costa de fer créixer l’endeutament. Per altra banda, tots els estudis sobre la pobresa (el darrer de l’Obsam) avisen del volum de persones que està en risc de pobresa (una quarta part de la població menorquina).

La lenta sortida de la crisi es fa per etapes. Primer la recuperació de l’activitat per part de les empreses (algunes); després la creació de llocs de feina (molt precaris i de sous baixos) i finalment, encara pendent, la recuperació del benestar.

És possible que existeixi una quarta part dels menorquins en risc de pobresa? Els que dubten d’aquestes estadístiques mentre aplaudeixen les de la recuperació (les dades sempre tenen color) diuen que si realment existís tanta gent en el límit de la pobresa hi hauria una revolució social. Jo crec que val la pena escoltar aquestes estadístiques i considerar que la pobresa és silenciosa, a la societat actual desprestigia a qui la pateix, i per tant no arriba a ser objectiu dels programes polítics. Els plans d’ajuda van contra la pobresa extrema. Però les institucions han d’actuar en l’àmbit de la pobresa oculta, que és important. Si realment es vol que a més de sortir de la crisi es recuperi l’estat del benestar.

Acabar con la corrupción

2 de noviembre de 2016

Puede parecer de mal gusto dedicar la columna a la corrupción el día después de la investidura de Mariano Rajoy como presidente del Gobierno. Pero el país no está para fiestas y no se puede obviar que mientras se producía el desenlace del drama, se estaba juzgando a los imputados de Gürtel y a los beneficiarios de las tarjetas negras, entre ellos a Rodrigo Rato, dos casos de los que el PP no está exento de responsabilidad. No sé si penal, pero responsabilidad política es evidente. El mismo partido sufrió en Ciutadella al equipo de Casasnovas (Brondo era el segundo de principio a fin), estratégicamente corrupto. Por eso, los líderes deberían disculparse (Rajoy tuvo ayer una nueva oportunidad) y sobre todo hacer propósito de enmienda.

El Gobierno en minoría y la necesidad de acuerdos es quizás una oportunidad para arrinconar las actitudes corruptas, conseguir que dejen de ser sistémicas, y demostrar que la economía puede funcionar sin necesidad de corrupción en los engranajes, lo que debería permitir reducir los impuestos.

El resultado del largo proceso para llegar a formar gobierno hubiera podido ser mejor con un PSOE (el de Sánchez) más inteligente y práctico (en esto Rajoy es un crack). Si al final debía permitir la presidencia del PP con la abstención habría sido más útil negociar las condiciones y no esperar las cesiones. Ciudadanos ha cumplido en ese sentido. Y el pacto para acabar con la corrupción debería ser una de las prioridades. Antes y después de la investidura.

Es verdad que la corrupción afecta poco al sentido del voto de los españoles. Esa permisividad merece un análisis más a fondo. Solo se explica por una complicidad (¿quien no paga en negro si puede?) o por la ignorancia de las consecuencias. Sin obviar que la corrupción es inmoral e injusta.

Más radicales libres

25 de octubre de 2016

Durante muchos años hemos intentado proteger a nuestros hijos de los juegos violentos. Y mientras, los adultos hemos alimentado nuestra sed de justicia con Harry el Sucio. La cultura del héroe se contrapone al político burócrata que, sometido a los controles de la administración, muchos de ellos fruto de la desconfianza institucional, antes de actuar debe realizar un estudio, elaborar un plan y contar con mayoría suficiente para aprobarlo.

No sé si esa costumbre de desmontar el sistema que no se preocupa de nosotros es la causa del ascenso de los radicales libres, como Donald Trump o el presidente de Filipinas, Rodrigo Duterte, que declara su intención de parecerse a Hitler y de eliminar a 3 millones de drogadictos. Ambos reciben un amplio apoyo popular.

De estos males solemos responsabilizar a los partidos tradicionales, a los políticos que no han sabido cambiar los hábitos y los discursos para no alejarse más de los ciudadanos, pero también conviene pasarse la mano por el pecho y reconocer la pobreza intelectual, la crisis ética y el individualismo de los tiempos modernos.

El voto cabreado no sirve para el cambio necesario. En la mayoría de los casos los políticos que se aprovechan de ello nos llevan a un futuro peor. Es curioso como la desconfianza con el sistema puede llevar a mucha gente a confiar en Harry el Sucio, a quien «limpia» las calles de drogadictos o que impide de forma violenta una conferencia de un líder desgastado, souvenir de la democracia, en una universidad.

La crítica y la protesta han de servir para reconstruir la confianza en las instituciones, precisamente para evitar que quienes las fomentan por sistema sean la alternativa a ellas. El populismo dejará de ser tan popular cuando los ciudadanos vean instituciones que se preocupan realmente por su vida, su empleo, sus pensiones.

Posar noms als nombres

18 de octubre de 2016

Quan tot anava vent a favor, després d’una bona temporada turística, amb les dades d’atur al nivell de l’inici de la crisi, amb la sensació optimista de la recuperació econòmica, aquesta setmana s’han tornat a posar sobre la taula les dades de la pobresa a les Illes (Informe EAPN 2016) i un cert desànim és inevitable. Segurament el cicle econòmic passa primer per reactivar l’economia, després es comença a veure l’increment de l’ocupació i després de prou temps, el benestar pot arribar als més pobres. Les dades diuen que el 40 per cent dels residents a Balears no poden afrontar despeses imprevistes i el 21 per cent no compleixen amb els pagaments de la vivenda. En aquests dos aspectes són encara les dades més elevades des de l’inici de la crisi. A les Illes són 85.000 persones en situació de pobresa severa. Podria afectar a un de cada tres menors d’edat.

De la pobresa propera ja no se’n parla tant. En matèria de solidaritat sempre hi ha una certa competència mediàtica. Apareixen més en els mitjans les crisis llunyanes, com la dels refugiats, que no les més properes. Segurament, perquè, tot i que preocupen i ens commouen, no ens incomoden tant com la pobresa veïna.

De fet tenim molt poc interès per conèixer la gent que passa pena al nostre voltant. Aquesta actitud individual es trasllada a les institucions públiques. Ara sembla que la intenció no declarada és no remoure massa el tema de la pobresa, quan de fet hauria de ser una de les prioritats d’una política activa, amb iniciativa.

Primer hauríem de conèixer el problema real. A les famílies, a les escoles i escoletes, a les empreses. Tants d’estudis que es fan sobre qualsevol cosa i encara no sabem la dimensió real de la pobresa no assistida a Menorca. L’optimisme econòmic no pot tapar la justícia social.

Els pàries de la política

11 de octubre de 2016

Són els nacionalistes, els nous pàries de la política espanyola. Sembla que contaminen a qui s’hi atraqui. Es pot dialogar amb tothom, excepte amb els nacionalistes. El país pot estar sense govern un any, però a veure qui s’atreveix a dir que està disposat a parlar amb els partits nacionalistes. Una foto d’un líder polític estatal al costat d’Artur Mas li podria costar la seva carrera.

El comitè federal del PSOE ho va prohibir a Pedro Sánchez (de fet li van prohibir gairebé tot: no al PP; no a Podemos; no als nacionalistes). El PP ha crescut a costa de criminalitzar els líders catalans. I ha aconseguit convertir en tendència el que primer era una estratègia electoral. Per tant no assumeix cap responsabilitat en la cronificació de la crisi catalana. I així alimenta -perquè dóna rèdits electorals- el que en teoria vol combatre, el «procés» independentista. Ciudadanos és antinacionalista per definició ideològica. Podemos és tal vegada l’únic que ha mostrat la voluntat de trobar una sortida celebrant el demonitzat referèndum.

El PP aplica la tècnica del caçador: fer córrer la pressa convençut que va al precipici. El PSOE no està per obrir noves divisions internes, però en cap cas tornarà a intentar «respectar» el que surti de la voluntat dels catalans, davant del pànic que té a perdre encara més vots. La idea nacionalista s’interpreta, com en un teatre, en funció dels interessos partidistes.

Jo crec que tots ho som de nacionalistes. Com les nines matrioixkes. La més petita és la petita pàtria local de cadascú, la primera terra que hem trepitjat. I després ens posem totes les capes d’identitat que faci falta o que un vulgui. Per què ens fan triar una bandera? O per què hi ha tants d’interessos a contraposar les banderes?. Al final es provoca l’enfrontament entre les organitzacions i les persones. I ho fan els que quan ajunten cinc paraules una d’elles és sempre diàleg.

Socialistes vells i nous

6 de octubre de 2016

El PSOE viu aquests dies un capítol important de la seva història. Ja no es tracta de renunciar a tot el que implicava deixar de cantar La internacional amb el puny aixecat, sinó a una lluita pel control del partit, o millor dit del que queda del partit.

El PSOE d’avui no s’assembla al que va protagonitzar un capítol important de la transició. Record quan Felipe González apareixia davant de les càmeres després de guanyar les eleccions de 1982. La veu li tremolava per la responsabilitat, per l’emoció. Aquella autenticitat ha desaparegut quan ara apareix per donar lliçons, igual que Aznar, als responsables actuals del seu partit. No vol ser Déu però actua com si ho fos.

Antoni Orell, un dels millors alcaldes de la democràcia a Ciutadella (un mèrit que no costa gaire d’aconseguir) va dimitir pocs dies després d’haver guanyat les eleccions. El principal motiu va ser el debat intern en el seu partit sobre si havia de cobrar o no un sou de l’Ajuntament, ja que la seva empresa no li deixava compatibilitzar la feina d’administratiu a una indústria bijutera i el càrrec públic. Com que no va comptar amb el suport del seu partit, va dimitir.

La pèrdua dels valors ètics, de la generositat, de la ideologia, de la concepció temporal de la política per cedir davant del sectarisme, els interessos econòmics i les estratègies de supervivència, són la causa de la crisi que viu ara el socialisme. Borja Carreras, a mitjans dels 80 batle de Maó i secretari general del PSOE Menorca, li recomanava a Orell que si volia viure tranquil com a batle havia de controlar el partit. És cert que a la majoria d’àmbits hi ha una crisi de lideratge. Però no per la manca de formació o de capacitat de molts dels que encapçalen organitzacions i partits, sinó perquè es preocupen massa del seu perfil digital i no posen la passió necessària al perfil real, el que la gent és capaç de descobrir entre tant renou, el que representa la passió en la defensa del que un creu, l’autenticitat del seu comportament, i la generositat del servei públic.