Tres morts

19 de Marzo de 2017

Tres morts en tres mesos a Ciutadella, sembla que per causa del consum de drogues. És possible que hi hagi un increment de l’heroïna, o una partida més pura o més adulterada, però ningú no ho confirma. Aquest fet em recorda quan a mitjans dels 80, hi va haver una sèrie de morts de joves toxicòmans per aquesta mateixa substància, trobats alguns d’ells amb la xeringa al braç, asseguts a l’escusat d’algun bar. Era quan hi havia una associació de pares que es preocupava per ajudar a qui havia caigut en el món de la droga, que tot ho destrossa, i que reclamaven serveis. Morts tristes com les d’ara, quan ja no hi ha un col·lectiu de pares que es mobilitzi i la societat és molt més tolerant amb els consums.

Als morts per la droga no se’ls hi dedica massa temps. Només ploren aquells que se’ls estimen, quan el problema social de les toxicomanies es relativitza. Seria interessant conèixer la història de cada una de les persones que ha perdut la vida per aquesta causa. Com vam començar a consumir i com els ha afectat la seva vida i la relació amb els altres. Aquests testimonis s’haurien d’explicar als centres educatius.

Els joves consumeixen més porros que no tabac. Aquest fet que hauria de crear una certa alarma no preocupa gaire a ningú. Ni a pares que ho consideren normal. Al voltant del consum de porros hi ha una xarxa de delinqüència ben arrelada a Menorca. Pisos que s’han convertit en punts de venda, on entren molts més clients que no a qualsevol botiga del comerç local. Tothom ho sap que hi són. Els vesins, la policia, els clients. A vegades quan passeges pels carrers a la nit, a més de l’olor de les cuines enflaires la pesta dels porros. Et demanes per què no es fa una campanya de salut que impliqui la societat. I et demanes també si algun dels fumadors d’avui el trobaran un dia mort per causa de la droga.

Platges reservades per a turistes

15 de Marzo de 2017

No és gaire difícil de preveure que aquest estiu els problemes per accedir a les platges verges de Ciutadella, especialment les de la costa sud, seran més importants que l’any passat. Sense l’aparcament privat de Macarella, que no tenia sentit on s’ubicava, hi haurà menys places per deixar els cotxes i per tant, l’accés es tancarà fins i tot abans que el darrer estiu.

Les mesures que s’aplicaran pretenen evitar que els conductors aparquin pels camins, un cop saturats els aparcaments. I que els vigilants no pateixen, com ha passat, els efectes dels estiuejants enfadats. Són les úniques mesures que posen en marxa les administracions.

No s’ha fet cap passa ni per ordenar nous espais per aparcar, ni s’ha avançat en una idea interessant del conseller Miquel Preto sobre els autocars llançadora des d’un punt més pròxim a la ciutat.

En aquest cas, crec que el motiu no és tant la manca de gestió, sinó la idea política que les platges verges tenen una capacitat limitada i que no poden admetre més banyistes. Els límits fa anys que se superen. I es tracta de «posar ordre».

El problema no és senzill. Venem la bellesa extraordinària de les platges verges i si els turistes no hi poden accedir no hi ha dubte que serà un factor de queixa sobre el producte turístic que oferim. Ja ho és. Els turistes més matiners seran els que podran estendre la seva tovallola. A les queixes també s’hi sumaran els menorquins, sovint més donats a veure els inconvenients del turisme que no els avantatges. Alguns poden considerar que tenen un cert dret preferencial.

Controlar la pressió humana sobre les platges verges és una necessitat comprensible. Però els responsables polítics haurien de veure la forma de donar resposta a les necessitats d’una illa turística que presumeix de la conservació del seu patrimoni natural.

L’auditoria pendent

12 de Marzo de 2017

El port de Son Blanc és la infraestructura més important que s’ha construït a l’Illa des de l’ampliació de l’aeroport. Va ser possible per una casualitat natural, la rissaga del 15 de juny de 2006. El risc que representava el «Nura Nova» a l’interior del port històric va provocar l’acord dels partits per dur endavant el projecte de Son Blanc. Sense aquesta pressió segurament avui no hi hauria cap port nou a Ciutadella, ni davant Son Oleo, ni davant Sa Farola.

Jaume Matas va ser l’impulsor del projecte i de l’adjudicació de les obres. Era un dels seus projectes estrella. Les obres es van dur a terme durant la legislatura de Francesc Antich, amb Jaume Carbonero com a conseller responsable d’Obres Públiques. El març del 2011 els vaixells hi començaven a amarrar.

La multiplicació del cost de les obres, les incidències en les societats adjudicatàries, la no execució d’alguns dels treballs, a més d’altres incidències per la mala gestió, com la fallida del concurs de la terminal portuària, en l’etapa de Mónica Pozuelo com a gerent de Ports, mereixerien una auditoria per a donar resposta a tots els dubtes. Des de fa molt de temps existeix una sospita sobre aquest projecte, i fins i tot hi ha grups polítics del Parlament que tenen informació que permetria obrir una investigació. No entenc la manca d’iniciativa política sobre aquesta qüestió. Pot ser per un cansament natural sobre tants de temes que s’han de mirar amb lupa, o també perquè segurament no es podrien atribuir totes les responsabilitats a Matas, sinó que n’hi podria haver del govern Antich, durant l’execució de les obres. És evident que la col·laboració de Matas amb Avel·lí Casasnovas en el moment de posar en marxa el projecte i adjudicar les obres no era cap garantia de transparència. Però també s’ha d’explicar amb detall l’acceptació del sobrecost.

No es tracta de caçar fantasmes, sinó de preocupar-se per fiscalitzar la gestió dels doblers públics. Tal vegada bastaria posar els tècnics a remenar papers, plantejar les preguntes necessàries i cercar les respostes.

Solución: negar el problema

8 de Marzo de 2017

Hay quien piensa que Menorca realmente no tiene un problema de transporte aéreo. Creen que el mercado se regula solo. Que las plataformas ciudadanas de reivindicación de la mejora han sido instrumentos políticos para desgastar a los gobiernos del PP. En el fondo están convencidos que negar el problema es la solución. Disimulan su negacionismo en ruedas de prensa y actos electorales. Pero la verdad emerge cuando se trata de poner el dinero. En las formas parecen preocuparse por lo que nos pasa, pero en realidad se ríen de nosotros.

Así parece actuar el Gobierno. Cuando Ana Pastor ocupaba el Ministerio de Fomento se comprometió con Marc Pons a defender en Bruselas la tarifa plana para los vuelos interinsulares. El actual ministro, Íñigo de la Serna, se mostró más ambiguo y apuntó la posibilidad alternativa de incrementar el descuento de residente al 75%. Ahora, cuando se plantea la reclamación unánime del Parlament balear de una tarifa única y universal para la comunicación entre las islas Madrid la rechaza con argumentos que demuestran una vez más la nula comprensión de los problemas de la periferia, con Menorca en el extremo. Que existe un incremento importante del coste ya se sabía cuando la posición del Ministerio era favorable a la propuesta. Que la tarifa plana puede significar la concesión a una sola compañía, no debería considerarse un perjuicio si se garantizan las frecuencias y las plazas suficientes, porque el precio estará tasado. La saturación de algunas franjas por la demanda se puede producir en cualquier ruta comercial y no cuestiona la reivindicación.

Costó lo suyo que Palma comprendiera los problemas de Menorca. Ahora, esta posición balear unánime, debería servir para que Madrid comprenda que tenemos derecho al AVE y a las autopistas (aéreas) como todos los españoles.

Toda la verdad o parte de la razón

5 de Marzo de 2017

Un profesor de Periodismo explicaba de forma gráfica nuestro oficio. Exhibía una larga butifarra entera y decía: «Esta es la verdad». Después la troceaba en pequeñas partes, las mezclaba en un bol y exclamaba: «¡Venga periodista, reconstrúyela!». Sabíamos que la butifarra nunca sería la misma, pero podíamos aproximarnos buscando los datos sobre quién la embutió, de dónde procedía el cerdo, qué productos se utilizaron, dónde se vendió, por qué se rompió la cadena de frío y para qué la troceó tanto el profesor si no para que viéramos que explicar toda la verdad casi nunca es posible.

Hoy existe una cierta tendencia a renunciar a buscar la verdad y a acomodarse a repartir o compartir razones. En los políticos es lo habitual, pero también es algo corriente entre los periodistas, especialmente entre los que ajustan la información a los argumentos de tertuliano. Es decir, primero se prejuzga, con los datos superficiales y las fuentes interesadas y después se reconstruye una historia para consolidar los argumentos subjetivos.

Nos oponemos a aceptar que la verdad es única, aunque cueste mucho llegar a ella, y aplicamos como sustitutivo la razón, como sinónimo, es decir si no podemos tener toda la verdad lo que sí queremos es tener toda la razón. Si fuéramos capaces de reconocer que solo disponemos de una parte de la razón sería más fructífero el diálogo y más fácil el acuerdo. Esta semana lo hemos visto con la polémica centrada en el alcalde de Es Migjorn; con la madre lactante que reclama sus derechos en un centro de trabajo público; con la negociación con los estibadores; con, de nuevo, los usos del «Verge del Toro».

Los que ya no se preocupan de la verdad y reclaman la propiedad de toda la razón son como Trump, un hombre a quien le estorba la democracia que le ha dado la presidencia.

Tormenta perfecta

3 de Marzo de 2017

El temporal ha arreciado en este mes que se acaba. Hasta tal punto que se han interrumpido las rutas marítimas y se ha atisbado un problema de escasez de suministro de algunos productos. Imagino que eso habrá provocado una cierta inquietud entre los que lo compran casi todo por internet: ropa, calzado, libros, recambios de automóvil, electrodomésticos, módulos de pladur, comida, regalos, productos de belleza; el café. Es tan bonito. Todo un mundo en un click. Pasas la tarjeta de crédito. Y tan cómodo. Te lo traen a casa. Y si no te gusta lo puedes devolver. El incremento de compras por internet en Navidad fue espectacular, pero en enero y febrero también se han alcanzado cifras récord.

El sueño. El temporal dura tantos días que el problema de suministro es cada día más importante. Incluso mejor: la tormenta deja a la Isla sin internet. Poco a poco, los menorquines vuelven a las tiendas a comprar. Los productores locales sacan los excedentes que este año no se perderán. Las empresas empiezan a contratar a gente porque hay más demanda. A soplo de tramontana la economía local parece recuperarse. Pero vuelve la conexión e incluso aquellos que han encontrado un trabajo aprovechan su sueldo para comprar más barato por internet y… son despedidos.

Me doy cuenta de que la parte buena del sueño es el sueño de Trump y se convierte en pesadilla. Sin embargo, no puedo desprenderme, inquieto, de la idea de que provocamos lo que aborrecemos. Lo hemos hecho los periódicos al anticipar la desaparición del papel fomentando los contenidos digitales gratuitos. Ahora las nuevas tendencias de consumo amenazan las economías locales y el empleo. Siempre habrá una multinacional en tu pantalla capaz de ofrecerte los mejores precios. Un proceso imparable, afirmamos los mismos que impulsamos los cambios. Al menos los transportistas tendrán más trabajo cada día. Al final, deberemos esperar que vengan cada año más turistas y que no sean virtuales.

En buena compañía

23 de Febrero de 2017

El Govern tiene la intención de inspeccionar los billetes de avión a pie de mostrador, en los aeropuertos, para que no haya engaño en el descuento de residente. Sería el peso de la prueba para desactivar al Ministerio de Fomento en su intención de limitar el descuento a los grupos. No acabo de comprender la labor de ese inspector gadget. ¿Cómo va a detectar el fraude?

Creo que se está errando en el objetivo. El fraude no se produce en las agencias de viaje, de forma genérica, sino que hay que poner la mira en las compañías aéreas. Conocen al detalle todas las formas de gestionar el transporte aéreo, es su negocio, y la manera de optimizar el sistema del descuento de residente en beneficio propio. No hace falta hacer muchas pruebas para saber que con el incremento del descuento al 50%, en época de Zapatero, el beneficio para los usuarios ha sido escaso, por no decir nulo. El Gobierno paga más dinero para atender las reclamaciones de los isleños y la mayor parte va al bolsillo de las compañías.

Las tarifas aéreas no son tan laberínticas como el recibo de la luz, pero tienen su intríngulis. Establecen tarifas muy elevas, irreales, sobre las que aplican grandes promociones (a veces ni nos enteramos de esa estructura porque nos muestran el precio final). Alguna compañía ha aprovecho el sistema para regalar billetes a grupos determinados y después cobrar del Estado el 50% de la tarifa máxima, ingresando incluso más dinero que vendiendo los billetes a un precio medio. Este tipo de fraude debe evitarse.

Más que debatir sobre la tarifa plana o el descuento del 75% lo que sería interesante es negociar bien con las compañías aéreas. No son nuestros enemigos. Son empresas privadas y cooperadores necesarios para una mejora del transporte. Más que un inspector hace falta un negociador.

El turismo de congresos

15 de Febrero de 2017

Casi nadie habla de turismo de congresos en Menorca. Bueno, no es el del todo cierto, Jordi Moya lo hace y no con poca pasión. Se le ha de reconocer a Sine Dolore que haya sido capaz de consolidar un congreso que este año va a volver a reunir a unas mil personas en dos hoteles de Sant Lluís y Alaior.

El éxito es el fruto de la constancia. Doce años después, además del congreso, impulsa el Parque temático Sine Dolore, en su tercera edición, y otras iniciativas que merecen ser valoradas por los ciudadanos y también por los gestores de las administraciones públicas.

No es el único congreso. Habrá otros de farmacia y otras especialidades sectoriales, además del que se refiere al patrimonio. La Isla tiene atractivos suficientes para impulsar esta actividad, como uno de los elementos para alargar la temporada, cuando la necesidad de una mayor ocupación permite ofrecer unas buenas condiciones económicas y una oferta de vuelos suficiente.

Ciutadella debía contar con un Palacio de Congresos según la programación de infraestructuras del actual PTI. Durante un tiempo fue un tema de portada, pero es uno de los proyectos que se ha fundido. Mientras, en Palma se están a punto de colocar las 2.500 butacas que se repartirán entre los auditorios de su Palau de Congressos, un proyecto que ha recibido un nuevo impulso con el acuerdo entre el Ayuntamiento de la capital balear y el Govern.

En Menorca no hace falta construir un palacio de congresos. Tenemos infraestructuras suficientes. El Llatzeret, por poner un ejemplo. Lo que creo que hace falta es la ambición, la capacidad de gestión y los recursos económicos suficientes para desarrollar un proyecto que valga la pena. Muchos dicen: «Después habrá que mantenerlo». Se olvidan de que hay que diferenciar lo que significa gastar de lo que representa invertir en economía productiva.

 

La mala llet

13 de Febrero de 2017

Menorca és un paradís i els menorquins tenim un estil de vida envejable. Però després d’aquesta constatació, haurem de reconèixer que hi ha alguna cosa en la qual podem millorar. Una es refereix a les ganes excessives de fer mal, de criticar, d’anar a la contra, de fer una mua amb el dolor dels altres i no en la celebració dels seus èxits. Som una societat molt solidària amb les causes justes, però entre noltros hi ha un corc que mos rosega.

Per exemple, una gran part dels comentaris que arriben al diari digital «menorca.info» no es poden publicar. En algunes notícies són la majoria. El motiu: perquè contenen insults, imputen delictes a algun polític, regalimen cinisme. Es fan des de l’anonimat. Quan hem intentat en el diari que només poguessin comentar una notícia les persones inscrites prèviament amb totes les seves dades, el nombre de comentaris ha caigut espectacularment. A altres llocs amb molta més població que no Menorca no passa. Els comentaris són lliures i només tenen un sistema automàtic per a detectar els insults i apartar el text. Però a Menorca, des de l’anonimat hi ha un odi excessiu, que no es pot considerar una anècdota.

Aquesta hipocresia de dir qualsevol disbarat sense que surti publicat el nom de l’autor és una malaltia social, un obstacle perquè la societat menorquina miri de cara els seus problemes i sumi forces per a donar-los una solució.

Quan un succeït està protagonitzat per immigrants, es vessa racisme. Quan hi ha una polèmica que afecta un polític, els adversaris són cruels. I a més, els autors dels comentaris que no es publiquen critiquen «la censura» i reclamen els seus drets democràtics.

Si alguna d’aquestes persones llegeix aquesta columna, només li voldria dir que amb bona llet serà més feliç. I Menorca anirà millor.

 

Joan Triay, el ‘fiscal’

9 de Febrero de 2017

Joan Triay ha jugat un paper important a la vida pública de Ciutadella. Sobretot en la capacitat que té per investigar fins al darrer detall en els expedients amb possibles actuacions irregulars. La seva actuació ha estat fonamental per destapar els casos Ciutadella Turisme (Citur) i la desaparició de l’expedient que ha provocat una sentència condemnatòria per part del jurat popular contra Antònia Salord, regidora de l’equip de govern que va muntar Avel·lí Casasnovas, el més corrupte (presumpte) de la història democràtica a Ciutadella.

Joan Triay és un personatge incòmode, fins al punt que tothom que ha estat en el seu punt de mira l’acusa de ser un implacable perseguidor. No només els polítics d’aquell equip de govern, sinó, per exemple, empresaris de bars per la seva exigència en matèria d’ocupació de via pública.

Amb l’Associació de Propietaris del Cementiri va actuar amb la mateixa contundència i al final va aconseguir l’anul·lació del contracte amb la funerària adjudicatària.

El seu perfil és el d’un fiscal que exerceix de polític local. La pregunta és: hi hauria d’haver un «Joan Triay» a totes les administracions públiques?

Alguns pensen que quan la gestió pública acaba als tribunals és un fracàs de la política. Jo pens que els fiscals i els tribunals hi són per fer la seva feina, per tant si hi ha irregularitats són les seves sales els espais per actuar. El que no es pot fer és utilizar els jutjats per fer política, sobre qüestions que s’han de resoldre en el debat a cada institució. La dinàmica d’enfrontament radical entre les opcions no ajuda a posar en pràctica aquesta diferència.

I més entre els polítics i els jutges hi ha els funcionaris, una figura poc valorada, però essencial per a garantir la confiança en les institucions.