Sin derecho a creer en su propia inocencia

20 de Abril de 2017

La justicia no es infalible. A veces se equivoca. Se la puede respetar discrepando de su funcionamiento, e incluso de alguna sentencia, a pesar de que las sentencias se cumplen por mucho que uno no esté de acuerdo con ellas.

Quizás, la justicia se ha equivocado con Joan Cardona. Existen dudas más que razonables de que sea el autor de la agresión sexual que se le atribuye y que le obligó a entrar ayer en la cárcel para cumplir los tres años de condena. La convicción de la víctima en la identificación ha sido determinante y suficiente para declararle culpable, para rechazar todos los recursos e incluso el indulto. Es un caso en que el peso de la prueba recae en demostrar la inocencia y no la culpabilidad. En este tipo de casos la duda razonable no favorece al acusado.

Joan Cardona siempre ha defendido su inocencia. Sin embargo, si quiere disfrutar de permisos y algún beneficio penitenciario, a partir de los 9 meses de cárcel, debe reconocer su culpabilidad. Si no lo hace no podrá ver reducida su condena, ni salir de permiso algún fin de semana, ni alcanzar el tercer grado. Si quiere disfrutar de algún «privilegio» incluso podría tener que asistir a programas de reinserción para agresores sexuales. Es lo que le pasó a Romano van der Dussen, que pasó más de 12 años en la cárcel por un delito sexual que no cometió y a quien se denegaron más de 30 solicitudes de permisos porque no reconocía el delito y se negaba a participar en los talleres de rehabilitación.

Es evidente que en sentido estricto es contradictorio que un condenado no sea culpable, pero si se reconoce que la justicia a veces se equivoca, no habría que condicionar los beneficios penitenciarios a que el reo se resigne a su condena y asuma un delito del que él tiene el derecho personal a considerarse inocente.

 

El dolor de Més

19 de Abril de 2017

La crisis del Govern que ha provocado Més no remite. Una de las causas es que un partido que presumía de no tener un solo imputado por casos de corrupción se resiste a reconocer el virus que le ha infectado y a tomar la medicina para cerrar este feo asunto. El sacrificio de Ruth Mateu, que provocó el enfado de Més per Menorca, al «pagar una crisis que no hemos provocado», no ha sido suficiente, porque es verdad que la responsabilidad está en Més per Mallorca y sus principales cargos todavía no la han asumido.

La última comisión del Parlament fue todo un paradigma. No solo por la respuesta de David Abril a la exigencia de Jarabo para que Biel Barceló dimita, invocando los contratos de la productora del líder de Podemos con la televisión pública, sino por las actitudes de  Barceló y especialmente Vicenç Vidal. El primero se muestra compungido, arrepentido, disgustado por la traición de Jaume Garau. su exjefe de campaña, dispuesto a irse a casa, en lugar de seguir en el drama. Vidal, en cambio, se mantiene desafiante. Sacar los trapos sucios del PP, que han llenado las lavanderías judiciales y de los medios, es un recurso agotado cuando de lo que se trata es de dar explicaciones transparentes.

Si la clave de la corrupción  en Cultura fue como un contrato se partió en dos para adjudicárselos a Garau, en Medio Ambiente está en una simple adjudición de 10.500 euros a dedo a Garau para hacer el seguimiento  de la ejecución del Programa de Desarrollo Rural. Dice que Garau presentó la oferta más barata y que los sobres estaban cerrados y por tanto no hubo tráfico de influencias. Otras fuentes indican que Fogaiba pidió que las ofertas se avanzaran por correo electrónico y que la de Garau fue la última.  Si Vidal no lo ha hecho «de la mejor manera posible» como afirma, debería asumir su responsabilidad. Como hizo Ruth Mateu.

Versió oficial

14 de Abril de 2017

Vaig passar ahir matí per una tenda a un barri de València que es promociona així: «Compramos cualquier cosa y pagamos al instante». Hi havia una llarga coa amb més de vint persones. Cap d’elles somreia, com sí que fan gairebé tots els polítics, fins i tot els que pateixen una crisi de govern. No he entès mai per què han de somriure si estan patint. Sobre la tenda per desesperats he pensat dues coses. La primera és que tal vegada hi podríem dur les cabres de s’Algar, tal vegada l’Ajuntament en treuria un duro per reformar es Cós. Ai, ostres! He fet un comentari, mig acudit, que pot ferir sensibilitats. Avui has de filar molt prim amb el que dius. T’has d’autocensurar contínuament. Poca broma. La segona cosa que he pensat és que la millora econòmica general tal vegada no arribi mai a la classe mitjana de categoria 2. Aquella que abans era el motor del consum, avui és l’exemple de l’austeritat obligada.

Menorca viu uns anys de recuperació econòmica, més lenta que a les altres illes però molt millor que a altres regions. No es tracta, per tant, d’insistir amb la comparació amb l’Eivissa dels Matutes, però tampoc s’ha de compartir la versió oficial sobre el creixement. La repetició d’un argument no el fa més creïble. Cada dia hi ha més veus que qüestionen la compatibilitat de la globalització i el benestar econòmic, que també és social. Molts autors han demostrat que el repartiment de la riquesa que genera el creixement cada vegada es distribueix pitjor i no arriba a la classe mitjana categoria 2.

Aquest canvi d’època que vivim ens provoca contínues contradiccions: ens podem sentir ofesos per la possible eliminació d’unes cabres i no sentir profundament la mort solitària d’un home a la Via de Ronda?; poden ser sensibles a les dones que denuncien un cas de violència respectant la presumpció d’innocència de l’home?; poden denunciar el mal gust d’un acudit sense demanar pena de presó pel seu autor?; podem esperar la millora de la nostra economia particular sense donar la culpa als immigrants?

Memoria y olvido

6 de Abril de 2017

Entre el derecho a la memoria y el revisionismo de la historia existe una fina línea que estas últimas semanas se cruza con cierta frecuencia, algunas veces por intereses ideológicos partidistas. Se plantea el cambio de nombre de algunas calles, un tema en el que el Ayuntamiento de Madrid ya metió la pata y después tuvo que rectificar. Bautizar con otro nombre una calle no tendría que ser un problema importante, si detrás no existieran los motivos que dividen a la sociedad y a los ciudadanos.

Es cierto que muchos héroes de hoy se iniciaron como revolucionarios, algunos les llamarían terroristas, que tras salir vencedores obtuvieron el reconocimiento de la historia. Nombres de soldados, posiblemente autores de barbaries, cuyo reconocimiento se basa en una victoria militar, como en la América del Descubrimiento o en la conquista de Canarias, o como Alfons III, cuando en 1287 expulsó de forma poco amable a los menorquines de cultura árabe.

Hay pinturas de temática religiosa que son auténticas obras de arte colgadas en paredes de instituciones públicas. ¿Tienen que guardarse en un almacén para no ofender a nadie?

Hay muchas calles dedicadas a personajes históricos de biografías cuestionables. ¿Hay que borrarlos del mapa a todos?

Tendemos a revisar la historia prescindiendo de las circunstancias de entonces, aplicando los valores de ahora. Y de esta forma se ha abierto el debate sobre la transición, contaminado por demasiados intereses. No es bueno magnificar un periodo sin querer analizar los errores. Y para ello están los historiadores, los expertos. Cuando la posición es política, en defensa o de crítica a la transición, las conclusiones tienen poco valor. Algunos quieren prescindir de las circunstancias de entonces sumidos en las circunstancias de ahora.

Estudios, listas y listos

3 de Abril de 2017

Indalecio Mateu, el Che, fue un sindicalista luchador, combativo en todos los temas, incluso en los que no tenía razón. Su hija Ruth Mateu, consellera por sustitución de Esperança Camps, ha dimitido sin casi quejarse, aceptando la exigencia de la presidenta Armengol. Otra cosa es la representación que ha organizado Més a su alrededor, pero Mateu ha sido consecuente con su compromiso de impulsar la transparencia, una palabra que se dice mucho y se practica poco.

El código ético aprobado por este Govern no admite dudas: Ruth Mateu debía dimitir. Su Conselleria cometió el error de adjudicar un estudio sobre «Hábitos de consumo cultural» al jefe de la campaña electoral de Més per Mallorca. Y dividió ese contrato de 43.000 euros en dos partes para poder adjudicarlo sin concurso. Estas operaciones matemáticas, que han realizado tanto la izquierda como la derecha, para firmar contratos de forma más rápida y a veces con personas próximas, no se llevan a cabo por accidente. Hay voluntad.

El encargo de estudios, a menudo de dudoso o nulo interés. merece siempre una vigilancia especial. Además hay que informar de los resultados, tanto si el objeto del estudio son los tomates como la Orquestra Filharmònica.

Es un fallo de transparencia que además afecta a la consellera que gestiona lo que esconde, cuando debería prestar más atención a tantas cosas que carecen de esta virtud, como, por ejemplo, las listas de espera en la sanidad pública. Es curioso cómo la presunción de que se atiende cada día antes a los pacientes contrasta con lo que te explica la gente por la calle. ¿Quién no ha sufrido una demora excesiva para una operación o la consulta de un especialista? O para una prueba de diagnóstico, cuya lista de espera se ha excluido del último informe. Sin detallar las esperas por cada especialidad. Los listos a veces creen que los ciudadanos son tontos.

Prescindir de los diarios

30 de Marzo de 2017

Donald Trump está dispuesto a ganar todas las guerras en las que se embarca. Una de las que tiene declaradas es contra los periódicos norteamericanos, a los que se enfrenta con su cuenta de Twitter. Su desprecio por los medios escritos en el país de la libertad de prensa es un órdago que trasciende la política y plantea la fuerza que tienen los diarios escritos y también los digitales en el cambio de era que vive la comunicación en todo el mundo. También aquí.

Hasta hace muy poco tiempo, una denuncia bien contrastada de un solo medio podía tumbar a un presidente de Estados Unidos. Hoy basta un Twitter de Trump para cuestionar, sin argumentos, las informaciones de los medios y convertir los datos en meras opiniones que transitan por las redes.

La tentación de Trump es la misma a la que sucumben algunos políticos cercanos. Cuando no les gusta lo que se publica tienden a despreciar al medio y se descantan por difundir «mi verdad» a través de las redes. El ascenso de Podemos ha dado alas a los políticos que están convencidos de que se puede pasar de lo que escriban los periódicos si se lleva a cabo una buena gestión de las redes. El community manager de cada partido se está convirtiendo en una pieza clave para el marketing electoral, que se desarrolla durante todo el año. Trump ha demostrado también la eficacia de las redes para crear informaciones falsas con apariencia de credibilidad. Ese es otro riesgo en la gestión de la información.

Es curioso como son los medios tradicionales los que han perdido credibilidad entre los ciudadanos y en cambio, se cuestiona poco la veracidad de lo que circula por la red.

Quizás sea un sueño, pero puede que en el futuro se valore la labor profesional (honesta) del periodista, de los pocos que queden ejerciendo esta profesión.

 

Es Migjorn ha de ser gran

27 de Marzo de 2017

La crisi de l’Ajuntament des Migjorn gira al voltant d’algunes preguntes que encara no han tingut una resposta clara. Per què el PSOE provoca una situació tan greu com és l’expulsió del batle quan el partit governa amb majoria absoluta? I a més donant peixet a una oposició que abans de dir bon dia ja et posa una denúncia al jutjat, encara que de rebot perjudiqui empresaris importants que deuen ser simpatitzants seus. Els motius objectius que presenten els regidors socialistes rebels per demanar el cap del batle tenen el seu pes però la majoria eren coneguts de fa temps, alguns fins i tot abans de les eleccions. Per tant, la conclusió és que la causa real és personal i que afecta el batle, alguna situació personal que l’ha fet dedicar menys temps a l’Ajuntament, dir que va a reunions a les quals no assisteix o prendre decisions com si fossin del partit quan no ho són.

Són les causes que els seus excompanys, que un temps formaven amb ell una pinya, no poden explicar en una roda de premsa sense entrar en la intimitat de les persones.

Una segona pregunta: la situació personal pot ser un motiu de cessament com a batle? La vida privada de qualsevol persona s’ha de respectar. També d’un càrrec públic. El que importa és si aquesta nova situació personal afecta negativament la seva feina i l’incapacita per exercir la funció que els ciutadans li han encomanat.

Pere Moll espera parlar amb Francina Armengol perquè no hi ha cap dels seus antics companys, diu, que el vulgui escoltar. Crec que seria necessari alguna conversa sincera, amb totes les cartes damunt de la taula, per intentar prendre les decisions més sensates, que retornin la normalitat a l’Ajuntament i no perjudiquin més a les persones.

Una actitud una mica més Gran a un poble que s’ho diu.

L’aigua que no cau del cel

27 de Marzo de 2017

Hi ha dies de l’any que es dediquen a autèntiques xorrades, però n’hi ha que tenen realment importància. Ahir va ser el de la poesia i avui es dedica a l’aigua. El Dia Mundial de l’Aigua hauria de servir per dues coses: per estalviar-ne una mica, com els que no fumen el dia antitabac, i per pensar una estona què passaria si no poguéssim disposar de tota l’aigua que necessitam.

A Menorca no hi ha massa consciència sobre el problema de la quantitat i qualitat de l’aigua potable. Només ens escandalitzem quan la gestora del subministrament de Maó reparteix una circular per explicar que es supera el nivell màxim de nitrats que recomana l’OMS i que, per tant, el líquid que surt de l’aixeta no es pot beure.

A Menorca, essent una illa, hauria de tenir la política de l’aigua com una de les grans prioritats de les administracions públiques.

No es prenen mesures serioses per evitar la contaminació per nitrats, que voldria dir actuar a les explotacions ramaderes.

Es construeix una dessaladora que mai s’ha posat en marxa i que no té pinta de fer-ho a curt termini, en els anys vinents, mentre les administracions discuteixen qui paga els 20,2 milions d’euros.

A més la dessaladora és a Ciutadella quan la primera necessitat d’aigua potable extra és a la zona de Llevant i per tant s’hauria d’estendre una canonada de punta a punta de l’Illa que costaria 25 milions d’euros. Mentre les aigües de les depuradores gairebé no s’aprofiten, quan la infiltració als aqüífers, després d’un tractament adient, com diuen els enginyers José A. Fayas i Joan Morro, seria una mesura efectiva i més econòmica.

Cap polític vol apujar el preu de l’aigua, que és realment molt econòmic. Avui, Dia Mundial, podríem brindar amb aigua, sobretot si és per desitjar que mai no en falti.

 

Tres morts

19 de Marzo de 2017

Tres morts en tres mesos a Ciutadella, sembla que per causa del consum de drogues. És possible que hi hagi un increment de l’heroïna, o una partida més pura o més adulterada, però ningú no ho confirma. Aquest fet em recorda quan a mitjans dels 80, hi va haver una sèrie de morts de joves toxicòmans per aquesta mateixa substància, trobats alguns d’ells amb la xeringa al braç, asseguts a l’escusat d’algun bar. Era quan hi havia una associació de pares que es preocupava per ajudar a qui havia caigut en el món de la droga, que tot ho destrossa, i que reclamaven serveis. Morts tristes com les d’ara, quan ja no hi ha un col·lectiu de pares que es mobilitzi i la societat és molt més tolerant amb els consums.

Als morts per la droga no se’ls hi dedica massa temps. Només ploren aquells que se’ls estimen, quan el problema social de les toxicomanies es relativitza. Seria interessant conèixer la història de cada una de les persones que ha perdut la vida per aquesta causa. Com vam començar a consumir i com els ha afectat la seva vida i la relació amb els altres. Aquests testimonis s’haurien d’explicar als centres educatius.

Els joves consumeixen més porros que no tabac. Aquest fet que hauria de crear una certa alarma no preocupa gaire a ningú. Ni a pares que ho consideren normal. Al voltant del consum de porros hi ha una xarxa de delinqüència ben arrelada a Menorca. Pisos que s’han convertit en punts de venda, on entren molts més clients que no a qualsevol botiga del comerç local. Tothom ho sap que hi són. Els vesins, la policia, els clients. A vegades quan passeges pels carrers a la nit, a més de l’olor de les cuines enflaires la pesta dels porros. Et demanes per què no es fa una campanya de salut que impliqui la societat. I et demanes també si algun dels fumadors d’avui el trobaran un dia mort per causa de la droga.

Platges reservades per a turistes

15 de Marzo de 2017

No és gaire difícil de preveure que aquest estiu els problemes per accedir a les platges verges de Ciutadella, especialment les de la costa sud, seran més importants que l’any passat. Sense l’aparcament privat de Macarella, que no tenia sentit on s’ubicava, hi haurà menys places per deixar els cotxes i per tant, l’accés es tancarà fins i tot abans que el darrer estiu.

Les mesures que s’aplicaran pretenen evitar que els conductors aparquin pels camins, un cop saturats els aparcaments. I que els vigilants no pateixen, com ha passat, els efectes dels estiuejants enfadats. Són les úniques mesures que posen en marxa les administracions.

No s’ha fet cap passa ni per ordenar nous espais per aparcar, ni s’ha avançat en una idea interessant del conseller Miquel Preto sobre els autocars llançadora des d’un punt més pròxim a la ciutat.

En aquest cas, crec que el motiu no és tant la manca de gestió, sinó la idea política que les platges verges tenen una capacitat limitada i que no poden admetre més banyistes. Els límits fa anys que se superen. I es tracta de «posar ordre».

El problema no és senzill. Venem la bellesa extraordinària de les platges verges i si els turistes no hi poden accedir no hi ha dubte que serà un factor de queixa sobre el producte turístic que oferim. Ja ho és. Els turistes més matiners seran els que podran estendre la seva tovallola. A les queixes també s’hi sumaran els menorquins, sovint més donats a veure els inconvenients del turisme que no els avantatges. Alguns poden considerar que tenen un cert dret preferencial.

Controlar la pressió humana sobre les platges verges és una necessitat comprensible. Però els responsables polítics haurien de veure la forma de donar resposta a les necessitats d’una illa turística que presumeix de la conservació del seu patrimoni natural.